Governs impotents

És bastant corrent sentir ciutadans que mostren impotència quan qualifiquen les actuacions d'alguns governs, d’aquí i de fora. Experiències viscudes personalment, i notícies que ens arriben d’arreu, alimenten aquesta sensació. Sovint s’atribueix la impotència a la incompetència de les persones en els càrrecs polítics, cosa que en molts casos pot ser veritat. Però hem d’acceptar que també hi ha altres causes. Entre elles, la profunditat i la velocitat dels canvis i reptes a què estem fent front, i la dificultat de fer previsions sobre el futur. Penso que ni els polítics ni els ciutadans en som prou conscients i, encara que ja ho he fet altres vegades, vull fer una petita anàlisi de dos d'aquests reptes, que considero importants i creixents.

1. De l’economia verda i circular a la sostenibilitat demogràfica. És cert que ha anat augmentant molt la consciència general sobre la no sostenibilitatecològica, fenomen que ja va començar als anys 70 amb el llibre del Club de Roma, que sobretot se centrava en el possible esgotament de recursos naturals i que després va anar derivant cap a la dificultat de fer front a la gestió dels residus, molt especialment els de tipus gasós, que provoquen un perillós canvi climàtic. Aquest doble repte ha portat a millorar l'aprofitament i el reciclatge dels materials i al canvi dels combustibles fòssils per energies com la transformació en electricitat de l’energia rebuda del sol. Hem passat unes dècades en què les polítiques “verdes” pretenien la “transició energètica”, la “protecció del planeta” i evitar la progressiva “extinció d’espècies animals”. 

A poc a poc, al llarg del segle XXI, s’ha anat veient que el repte que ara es planteja ja no són aquests tres perills, sinó clarament la sostenibilitat de la nostra espècie habitant la Terra. El model de societat industrial construït fa uns dos-cents anys en el que anomenem món desenvolupat ha pogut créixer i progressar, entre altres raons, explotant els recursos de tot el planeta i mantenint uns nivells de desigualtats locals i globals inacceptables. Tant en una cosa com en l’altra hem arribat als límits i estem posant en perill el futur. Hem de canviar el model. Hem de fer-ho per aconseguir que els recursos limitats de la Terra siguin suficients perquè tota la seva població actual pugui viure en unes condicions saludables i sostenibles. Per això hem de deixar de créixer demogràficament, hem de fer més uniformes els nivells globals de benestar de tots els humans, hem de desmaterialitzar els elements que donen benestar i hem d’eliminar la recerca d’objectius de caràcter superflu o que demanin una utilització desproporcionada de recursos materials. Per això, m’atreveixo a dir que a l'esforç per l'economia verda i la transició energètica caldrà sumar-hi nous objectius, com l’estabilitat demogràfica i un model de progrés més responsable i sostenible. Tot això demanarà un esforç de responsabilitat individual i exigirà que s'accepti una regulació pública que posarà nous límits a les llibertats personals. Als ciutadans els costarà acceptar aquestes exigències i tindran una visió menys positiva dels seus governs. Els governs ho saben, i per això els costa sovint actuar. No és incompetència, sinó prioritats.

2. De les llibertats digitals a la regulació d’un nou espai. El gran i ràpid progrés de la digitalització ha augmentat extraordinàriament les nostres capacitats en molts aspectes i ens permet fer més fàcilment moltes coses, o fer-ne moltes que abans no podíem fer. Això augmenta molt els nostres espais de llibertat, una vegada hem adquirit els coneixements necessaris per utilitzar aquestes noves tecnologies. Però, com ha passat sempre al llarg de la història, més capacitat i més llibertat augmenten el nostre benestar però poden ser un perill per al benestar col·lectiu. La necessària convivència humana, a tots els nivells, demana l’augment de les responsabilitats personals i fa imprescindible la introducció de noves regulacions públiques que redueixin o evitin aquests perills. 

Ens trobem en una situació en què conflueixen quatre realitats: a) la total globalització del bits que significa la llibertat de moviments de la informació i també del capital financer; b) la creixent desigualtat entre les persones que poden accedir a utilitzar les noves tecnologies i les que tenen dificultats per fer-ne ús; c) el paper d’empreses que utilitzen la facilitat de distribució d'informació, real o manipulada, per oferir serveis gratuïts que els permeten recollir més dades íntimes personals, unes dades que fan servir per al domini i el control de milions de persones a través de la intel·ligència artificial i els algoritmes; i d) uns governs incapaços de regular tot aquest nou espai de convivència a causa de la seva novetat, la velocitat amb què apareix i la necessitat de fer-ho a tot el planeta, cosa que exigiria un acord ampli de molts estats difícil d’aconseguir.

És urgent fer front a aquest doble repte, amb mesures per a la formació continuada de persones i d'altres que regulin les activitats en l’espai digital mundial, ja que si no es fa continuarem vivint en un món on un conegut petit nombre de persones i d’empreses, que ara en diem plataformes, estan procedint a una “autoregulació” lògicament orientada al seu propi profit. Ja sé que no és fàcil, però l’insuficient lideratge d’alguns governs pot donar la imatge d’incompetència o, fins i tot, de complicitat.