La crisi ecològica generalitzada del nostre planeta és, en realitat, producte d’un problema cultural; és el resultat dels marcs conceptuals que hem creat i de les limitacions del nostre sistema perceptiu i cognitiu. I si aquesta crisi està relacionada amb el territori mental, el primer que hem de transformar és aquest territori intangible. La manera en què han actuat els dirigents polítics del País Valencià fa evident la crisi de la percepció que patim: les decisions que va prendre Carlos Mazón demostren un desconeixement absolut del context en què ens trobem. Si el 2023 va ser l’any més càlid a nivell global, i ho va ser amb un marge prou “generós”, l’estiu de 2024 també ha estat el més càlid mai registrat, un fet que va provocar que l’aigua de la mar Mediterrània superés els 30 graus en alguns punts. Tenint aquestes dades anòmales sobre la taula i sabent com funciona la física atmosfèrica, els fenòmens meteorològics extrems ens haurien d’agafar previnguts (i més en un indret amb les particularitats orogràfiques del País Valencià). Les tràgiques conseqüències de la gota freda són un dolorosíssim toc d’alerta.
De desastres naturals i d’alteracions en el clima n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. Si l’imaginari apocalíptic de les tempestes és tan present en obres com La tempesta (1611) o El rei Lear (1606) és perquè a l’època en què Shakespeare les va escriure l’hemisferi nord de la Terra patia un refredament que va comportar una gran inestabilitat climatològica i molts problemes d’abastiment. En les darreres dècades del segle XVI les temperatures eren més baixes, el temps era impredictible, hi havia canvis meteorològics sobtats i moltes més tempestes i ventades de les que hi ha ara. Com que durant els segles de la Petita Edat de Gel la climatologia va ser particularment feréstega a Europa, la sensació d’inestabilitat vital i l’estat de confusió es veuen reflectits en les produccions artístiques de l’època. A les obres de Shakespeare sovint s’atribueixen les inclemències del temps a les bruixes, perquè era una idea molt popular que havia estat recollida i difosa pel tractat de bruixeria Malleus Maleficarum (1486). Els fenòmens naturals que provoquen catàstrofes són incontrolables, però els que estem patint són desproporcionats, i aquesta desproporció no és producte de cap conjur malèfic, sinó de les nostres accions. La violència excepcional de la gota freda d’enguany està directament relacionada amb l’escalfament global, que, alhora, és directament proporcional a la quantitat de CO₂ que hi ha a l’atmosfera.
Hem traspassat el llindar de seguretat d’algunes de les anomenades fronteres planetàries (entre elles, la climàtica, la dels cicles biogeoquímics del nitrogen i del fòsfor o la de la integritat de la biosfera) i això ens col·loca en una posició de risc i d’incertesa. Davant d’aquest escenari, la societat s’hauria de replantejar per complet els protocols d’actuació i, sobretot, les prioritats. Fa mil·lennis que, gràcies a l’augment del coneixement i del progrés tecnològic, la humanitat treballa per construir una sociosfera cada cop més confortable, segura i complexa. Hem dissenyat megaficcions (com un entramat de viles i ciutats interconnectades o com l’estructuració i els codis de funcionament socials), hem aconseguit crear una xarxa vital espectacular i altament eficient, però aquests darrers segles ho hem fet sobre la base d'unes lògiques molt curtterministes. Les lògiques de l’hiperorganisme sociocultural de què formem part sovint contradiuen les lògiques de la biosfera, i aquesta incongruència ens aboca a la fatalitat: mentre que les dinàmiques de la societat ens empenyen a viatjar en avió per anar de vacances a l’altra punta del món o a agafar el cotxe per anar arreu, les de la biosfera es regeixen pels fràgils equilibris atmosfèrics.
Al seu darrer llibre, Timothy Morton, una de les figures més rellevants del pensament ecologista, reflexiona sobre la delicada situació ecològica del planeta en relació amb el mite del progrés: “Si continuem avançant amb eficiència, tard o d’hora ens adonarem que haurà estat aquest anar avançant el que haurà destruït la Terra. Quants més senyals de la imminència de l’infern podem obviar?” (Hell, 2024; traducció de Maria Callís). Les autoritats del País Valencià van menystenir la capacitat destructora d’una gota freda agreujada per l’escalfament global. Segurament, aquesta tragèdia assenyalarà un canvi radical en la gestió dels –possibles– desastres naturals, però tant de bo els canvis en les lògiques de la nostra societat acabin sent encara més profunds.
Fa unes setmanes que el govern de Barcelona i el de l’estat espanyol anunciaven que el 2025 retirarien els ajuts per a la mobilitat en transport públic. En un context d’emergència climàtica, aquesta decisió és inadequada i temerària. Perquè, vet aquí una lògica planetària inesquivable, cada gram de CO₂ que emetem ens acosta una mica més a l’infern.
