Escric aquestes línies a tomb de la forta polèmica que ha presidit la no aprovació de l’anomenat decret òmnibus del govern central, que incloïa l’actualització de les pensions i els ajuts al transport públic, entre altres qüestions rellevants. Més enllà del soroll i de l’enrenou creats, el primer missatge que cal enviar és que si el govern espanyol vol que aquestes mesures s’aprovin, es farà. Partits que han votat contra el decret ja han deixat clar que estan a favor de les mesures de més contingut social, i per tant la majoria està assegurada si es fan les coses bé.
A banda de la ciutadania en general, el primer interessat que les mesures tirin endavant és el govern de Pedro Sánchez. En aquest sentit, cal no oblidar una regla que gairebé no falla mai: quan les coses van bé, el govern de torn pot ser premiat a les urnes; però quan van malament, segur que és castigat. Quan es produeix una fallida, com ha passat en aquesta ocasió, a l’inici apareixen molts culpables de la desfeta. Tanmateix, amb el pas del temps, la culpa tendeix a concentrar-se en aquell a qui si li atribueix més poder i més responsabilitat: és a dir, el govern. Fora bo que el PSOE no oblidés aquesta premissa.
El cataclisme d’aquests dies, que estic convençut que se superarà, posa en relleu la complexitat extrema de l’actual legislatura espanyola, i la fragilitat dels pilars que la sustenten. Un cop més hem de recordar que el president Sánchez va perdre les eleccions, i que va aconseguir formar govern per una aliança de forces que sovint són antagonistes. En efecte, tenim un primer antagonisme que radica en l’estructura territorial de l’Estat: el partit socialista vol conservar poder central, i partits com Junts o el PNB volen guanyar poder territorial, és a dir nacional, sigui català o basc. Ara bé, els antagonismes no acaben aquí; n’hi ha un altre, gens menor, que descansa en el model de societat i, per tant, en l’eix ideològic. En aquest sentit, les posicions de partits com Podem o Sumar estan als antípodes de les de Junts o el PNB. Tots aquests antagonismes s’han de superar cada dia, a cada votació, tothora. La sensació d’inestabilitat permanent és el resultat palpable de tanta complexitat.
Aleshores, la pregunta clau que aflora és si aquesta majoria tan forçada, sobre la qual s’aguanta l’actual govern, té futur o no. A parer meu, la resposta podria ser que hi ha futur, sempre que es compleixin dues condicions que a hores d’ara estan fallant: la primera, el govern central ha d’aprendre a governar en minoria; la segona, el partit socialista ha de saber posar les bases per donar continuïtat a l’actual majoria en futures legislatures.
Anem a pams. Què significa aprendre a governar en minoria? Bàsicament, representa actuar amb humilitat i complir els acords, dues coses que no estan passant amb prou intensitat. Humilitat per entendre que has d’escoltar molt i que no podràs fer tot el que vols, i voluntat real de complir els acords que signes, únic camí sòlid per construir la confiança imprescindible per anar endavant. Recordem l’aforisme: quan fixes un compromís, crees esperança; quan el compleixes, construeixes confiança. No existeix un altre camí. La temptació del govern central de donar per entès que cal donar-li suport, acríticament, per estar al costat dels “bons” i en contra dels “dolents”, ni funciona ni funcionarà; cal prendre’n nota, i consciència.
El repte en majúscules, tanmateix, no és aprendre a governar en minoria, sinó construir una majoria que tingui horitzons amplis i mirada llarga. En aquest sentit, l’aposta del Partit Socialista hauria de ser decidida i definitiva: aprofitar la conjuntura actual per fer els grans canvis estructurals que es necessiten. Pensem en temes com la reforma a fons del sistema judicial, la regeneració i modernització de les administracions públiques, la preservació i aprofundiment del nostre estat del benestar, la qualitat del nostre estat de dret i de la nostra democràcia, la sostenibilitat ambiental, demogràfica i generacional, o la posada al dia del nostre teixit productiu i del nostre sistema laboral per poder progressar en un món cada cop més evolucionat, competitiu i interrelacionat. Pensem, també, en un altre tema no menor: com descentralitzar el poder econòmic i mediàtic espanyol, fortament concentrat a Madrid. L’agenda reformadora té un potencial extraordinari i una necessitat imperiosa de dur-se a la pràctica. Si de veritat es vol impedir un futur govern del PP i Vox, el que cal és compartir un projecte de llarg abast entre els actuals integrants del pacte de legislatura. Correspon al Partit Socialista, com a partit majoritari, pilotar el lideratge d’aquesta agenda, assumir els riscos que se’n derivin i compartir els èxits que se n’obtinguin. Construir una majoria per fer un camí d’envergadura i d’alta volada realment paga la pena i mereix que tothom faci sacrificis. No fer-ho només servirà per allargar la sensació d’una lenta però inexorable agonia.
