S’ha parlat massa vegades de l’aversió catalana a l’èxit polític. Es podria dir que el catalanisme no sap què fer-ne, dels èxits, mentre que té una gran facilitat per convertir els fracassos en victòries morals —és a dir, innòcues—. En el cas de l’amnistia, estem parlant d’un èxit potser menor —excepte pels centenars d’afectats—, però és una victòria indiscutible, primer perquè allibera els independentistes del pes d’haver de negociar sota xantatge, segon perquè desestabilitza el tauler polític espanyol, i tercer perquè, almenys per un dia, hem vist dirigents de Junts i ERC felicitant-se i agraint l’esforç recíproc en veu alta, recordant-los la força de la unitat estratègica, encara que després —com és inevitable— cadascú s’ha atribuït la major part del mèrit.
El més alliçonador de tot plegat, però, és que aquest èxit s’ha assolit quan el Parlament català, després de molts anys, no té una majoria independentista. Això constitueix un acte d’autèntica justícia poètica. Si durant els anys del Procés ens lamentàvem del fet que el sufragi popular era sistemàticament menyspreat per la força coercitiva de l’Estat, ara constatem que una minoria exigua, però decisiva, és capaç de provocar un terrabastall a la seu del poder legislatiu espanyol. Està bé, això d’anar aprenent que en política els vots compten, però sobretot compta el poder, gran o petit, que hom té capacitat d’exercir en cada circumstància.
Que Junts i ERC siguin capaços d’anar de bracet per al seu benefici conjunt és una bona notícia, però no ha de ser forçosament el pròleg d’una aliança més estreta. L’independentisme català ha d’unir forces allà on és més vulnerable —a Madrid i a Europa— i fins i tot ha de ser capaç d’eixamplar aquesta unitat amb els partits sobiranistes d'altres territoris. Les grans batalles pendents de l’independentisme (pel que fa al poder, als recursos, al reconeixement simbòlic) depenen del poder espanyol i és allà on s’ha de presentar batalla. A Catalunya, les coses són diferents. Sobretot perquè ERC, que ostentava el poder en solitari, ha patit una derrota severa i el més normal és que vulgui passar a l’oposició. Els republicans podrien donar els seus vots a Puigdemont (sense ganes, ja que el passat recent encara crema), però com que aquesta estrafolària operació necessita el suïcidi previ de Salvador Illa, sembla poc viable.
Per tant, queden tres opcions: Govern del PSC, amb Junts i ERC marcant-li el pas, com a Madrid; tripartit d’esquerres, que a ERC només li pot convenir si és a canvi de concessions enormes –que, si es pacten a Barcelona i no a Madrid, fàcilment poden esdevenir paper mullat– o bé una repetició electoral que en teoria no fa por a ningú, però en realitat és un risc per a tothom. El president Artur Mas va plantejar en un article en aquest diari una reedició de Junts pel Sí, la llista unitària independentista. Segons Mas, aquesta llista seria la més votada. I potser és veritat, però dubto que mantingués els 55 escons que té ara. A més, convé recordar que un govern de Junts i ERC estaria en mans del PSC, i això curtcircuitaria la influència dels dos partits independentistes a Madrid. Per avançar de veritat en el camí d’una major sobirania, el més important és que el PSOE hagi de pidolar vots. En resum: tan important és saber qui mana, com quin és el preu que paga per tenir el poder. La realitat ens indica que en els pròxims anys PSC (i PSOE), Junts, ERC i els Comuns hauran de compartir itineraris i posar-se límits mútuament. Aquest equilibri inestable pesarà més que la composició de qualsevol govern.
