Governant una realitat paral·lela
Ja fa un temps que la política catalana, nua de respostes per als grans problemes del país, se situa en posició de resistència –peu en paret–, com per exemple davant la iniciativa lingüística de les institucions espanyoles per reduir el pes del català a l’ensenyament, i a la societat. O entra en el terreny de les ocurrències, com la de sotmetre el projecte dels Jocs Olímpics d'Hivern a referèndum vinculant exclusiu per als territoris on es programen activitats olímpiques. Com si el finançament a Catalunya no sortís del pressupost autonòmic (no dels locals) i no afectés tots els contribuents catalans. Precisem: es pot promoure un nou mètode de decisió en projectes territorials, exigir el vistiplau local per a un projecte d’interès general del Govern. Ara bé, per ser consistents cal estendre-ho a tot allò que –per interès general– afecta un microterritori: projectes de renovables, projectes de presons, projectes d’hospitals... Altrament, és populisme institucional: “¿Està a favor que li posem uns centenars de milions on resideix legalment?" Fora millor socialment transferir incondicionalment els centenars de milions a les institucions de la zona, i que els inverteixin en les seves prioritats de desenvolupament!
Això no és privatiu de la política autonòmica: el govern de Barcelona, ciutat de les meravelles on regidors –del govern i de l’oposició– es presenten a oposicions de funcionari del mateix municipi del qual són dirigents (!), no es queda curt. La seva coautoria amb el govern autonòmic de l'èxit Copa Amèrica n'és il·lustrativa, d’un govern que ha rebutjat l’ampliació de l’aeroport del Prat pels clams sobre el turisme i el medi ambient (emoticona riallada on). Un altre dia en parlarem, de l’impacte econòmic que s’anuncia de la Copa Amèrica, sense afegir que l’esdeveniment de València a 2007, base de la propaganda institucional, fou finançat en un 80% per despeses públiques, generalment en projectes inútils ex post, que van generar un deute encara viu per a l’Ajuntament de València, en allò que no ha estat perdonat (és a dir, assumit) per institucions supramunicipals. Hi anirem tornant, que temps hi haurà.
Ara mateix tenim a mà un exemple que, com que és més modest i limitat, ens permet una anàlisi forense més a fons del mètode de govern: la proposta de l’alcaldessa Colau de renunciar a entre 14 i 50 milions d'euros (segons qui ho valori: no hi ha memòria econòmica) del finançament del transport públic, descomptant durant tres mesos el 50% de la T-Usual i proposant un repartiment del cost (retirant fons d’altres despeses públiques, per tant) d'un 25% l’Ajuntament, un 25% l'AMB i un 50% la Generalitat. Pot passar que al govern de Barcelona li hagin xiulat a l’orella, com en altres temes, que a Berlín ho han fet (9 euros mensuals l’abonament de transport col·lectiu durant uns mesos), encara que potser no li han precisat que és una iniciativa del govern federal finançada pel govern federal per a tot Alemanya (69% de deute públic/PIB versus 120% a Espanya).
Però, sobretot, la iniciativa mostra la inconsciència del govern de la ciutat respecte al que està arribant per al transport col·lectiu, i les dinàmiques en marxa. En aquest mateix diari s’informava de la deficient recuperació de la demanda i l’espectacular augment de dèficit del transport públic a l’AMB a 2021. Aquesta tendència continuarà, perquè és de fons: l’augment del teletreball en el postcovid ha generat una disminució dels viatges en transport col·lectiu. El fenomen s’agreuja amb la tendència –gens irrellevant– de relocalització residencial fora de l’AMB aprofitant el teletreball, que resta demanda al transport col·lectiu i augmenta l’ús del cotxe privat per penetrar a l’AMB els (pocs) dies que cal anar-hi per necessitat de presencialitat laboral.
Les ciutats més avançades estan pensant i dissenyant estratègies per fer front a aquests canvis estructurals, que amenacen la capacitat de finançar l’oferta necessària de freqüències per evitar la caiguda de l’atractiu del transport col·lectiu, que tindria efectes fatals sobre la mobilitat i la contaminació. A Barcelona es proposa, en canvi, renunciar a ingressos amb una mesura que no n'incentivarà l’ús. Pel tipus d’abonament que afecta, i perquè la demanda ja respon molt més al cost del viatge en termes de temps que al preu monetari. Com els crancs, caminant endarrere.
La invasió russa d’Ucraïna no ha comportat només brutalitats humanitàries, també ha accentuat alguns problemes econòmics, com el preu de l’energia, la inflació i la disminució del creixement econòmic. Els ha accentuat, no els ha causat. Ja es produïen abans de la invasió. Han arribat temps de més dificultats per a les economies privades, i de restriccions pressupostàries per al sector públic. Es podia entreveure fa temps (vegeu, per exemple, el que deia a l'article "2022", publicat aquí el 17 de desembre de 2020), i cada vegada estaran més presents.
Les principals institucions catalanes han negligit el debat públic i social (i semblaria que ni ho han contemplat de portes endins) ateses les perspectives de futur, i s’han embarcat irresponsablement en projectes i mesures propis de períodes d’alegries pressupostàries. Quan arribi l’hora de la veritat, cada cop més a prop, ja trobaran a qui carregar-ne les culpes. Però no podran evitar que s’afegeixi més malestar social i descrèdit de les institucions del que ja s’experimenta ara. Com més tardin a mirar de cara la realitat, pitjor. I, a l’inrevés, com més aviat emprenguin una conversa honesta i sincera amb els ciutadans sobre els temps que venen, i com fer-hi front, millor.