Els heu vist? Sí? No? Doncs es veu que sí, que existeixen. Els extraterrestres, els marcians, els alienígenes... La bona gent que viu damunt nostre. Ho han dit, sota jurament, tres exmilitars nord-americans al Congrés aquesta setmana. Es veu que hi ha ovnis, que el govern ianqui amaga naus siderals i trossos de criatures no humanes. Al·lucina mandonguilles venusianes amb sèpia selenita. Però bé, als catalans no ens ha de sorprendre la revelació. Ja la va veure l’astronauta Santiago Rusiñol: “La gent s’estranya que hi pugui haver vida en altres planetes i lo estrany és que n’hi hagi en aquest”. Els ovnis, les coses espasmòdiques de vol de titella de festa major i pintades d’ou ferrat fosforescent, som nosaltres.
Amb el resultat de les eleccions terrenals espanyoles passa el mateix que amb la compareixença al Congrés nord-americà: albiren ovnis i ETs a tot arreu. Pedro Sánchez-PSOE han dit que hi ha selenites a Espanya. Ara exclamen que veuen els partits catalans, bascos, gallecs. Sempre els extraterrestres existeixen per necessitat oftalmològica governamental. Un marcià perifèric, un vot. Sense àliens no hi ha govern espanyol. Què passarà amb el suposat diàleg alienígena? Venusians de bé, i de mal, no ho sé. Perquè quan ets ET, i estàs reconegut com a ET, mai saps en quin planeta vius i en quina nau viatges. Som immigrants galàctics, sense papers còsmics, forasters interplanetaris siderals-sidrals. Som com aquells éssers, com Els habitants del pis 200.
Elvira Augusta Lewi Salinas, una extraterrestre de la nostra pàtria virtual-simulacre-paraestat-xup-xup que s’anomena, des de les galàxies més llunyanes i miops, Catalunya, va escriure aquest llibre de relats. Hi ha tot de criatures que parlen llengües distòpiques, fantàstiques, extraterrenals. Som davant de la primera obra de ciència- ficció feta per una escriptora catalana. Era 1936 i evidentment el planeta esclatava en mil bocins per una guerra de les galàxies. De la nostra ET no en sabem res més. No sabem si es va desintegrar a la pàtria, a l’exili, a Júpiter, o en una urbanització de meteorits. Com els ovnis.
Hi creguis o no, el cas és que els protagonistes d'Els habitants del pis 200 són criatures que no estem acostumats a veure. Són éssers anònims, insípids, lil·liputencs existencials, vestits de gris diari i etern, condemnats a les rajoles d’ombres, al fora de camp planetari. Deia Elvira Augusta d'ET que “l’heroi de debò és el que lluita amb la seva insignificança contra el poder del destí; ací s’esdevé el drama, que tots portem a dintre, fins aquells que semblen mediocres i no fan cara de patir gaire”. Els catalans sempre som més herois morals que reals. Més herois extraterrestres que terrestres. Més ovnis que patinets suïcides. Veieu-nos al cel.
Al Congrés dels EUA, tant demòcrates com republicans, per primer cop des de fa temps, s’han posat d’acord com bessons en això: volen que el Pentàgon, Washington, la CIA, la TIA, o qui sigui els ensenyin els ET. Reclamen transparència selenita. I així ja els hi donen idees als pseudodemòcrates i pseudorepublicans espanyols: veure, tocar, tastar els trofeus extraterrestres de la caça major del regne. Els cadàvers, els morts d’altres galàxies, civilitzacions, regions... Com Rusiñol cosmonauta de la morfina i l’absenta, ja ho sabíem. I els que diuen no saber-ho viuen a la lluna en mode ionqui de la droga lunar cridant com ET amb el dit: “Casa meuaaa...”, que ja no és casa nostra.
