És ben conegut que el govern espanyol està integrat fonamentalment per alts funcionaris dels cossos de l’Estat. Conegut i força comentat. Jo mateix en vaig parlar en un article publicat en aquest diari fa uns mesos. Feia referència a les dificultats que aquest perfil que tenen molts dels seus membres pot comportar a l’hora d’introduir reformes estructurals en les institucions públiques espanyoles.
Però ara voldria mirar d’establir una relació entre la cultura dominant en alguns d’aquests cossos i la possible reacció de l’aparell estatal davant del procés català. Vull aclarir que parlo de cultura de cos, no de qualitats personals i professionals de molts d’ells. De fet, sovint faig la broma que el problema del govern espanyol no és tant que hi hagi molts funcionaris, sinó de qui n’ha fet la selecció. En aquest sentit, en una de les empreses més admirades de l’Íbex-35, els dos primers executius són antics alts funcionaris (un advocat de l’Estat i un inspector d’Hisenda). Un d’ells és amic meu, i és difícil ser més creatiu i dinàmic que ell. El que passa és que qui va fer la selecció de personal, el fundador de la companyia, probablement (segur!) té més bon ull que el senyor Rajoy a l’hora de formar el seu equip.
En general es tracta de persones ben preparades, eficients a l’hora d’executar les regles del joc habituals del poder institucional establert. Gent normalment dura i amb tendència a actuar sense projectar ombres de dubte interior sobre el que fan. En alguns àmbits, els més propers al poder o en el mateix poder, exterioritzar determinats dubtes pot perjudicar qui els té, que pot passar a ser considerat no prou compromès o fiable.
Però per desenvolupar el seu know-how amb plena eficiència necessiten que el terreny de joc estigui definit. Si no ho està, com està passant a Catalunya i com probablement passarà en el conjunt de l’Estat l’any vinent, la situació es torna més complicada.
Què és el que defineix això que he anomenat terreny de joc? El caracteritza el sentit de la inèrcia del que s’ha fet al llarg de molts anys, l’obediència poc crítica a l’autoritat, el nul qüestionament de determinada idea de l’Estat (sentida com a dogma, no solament com una exigència legal) i un enorme sentit de l’estabilitat institucional. En una paraula, conservadorisme en sentit ampli i no purament partidista.
Ara mateix, i de manera addicional, aquest tarannà cultural encaixa amb el profit electoral que el partit en el govern espanyol pensa que pot obtenir de la situació de Catalunya en les diverses eleccions del 2015.
Com pot afectar el canvi de context que s’està produint, especialment a Catalunya, en aquesta cultura funcionarial? Com poden interaccionar aquests dos fenòmens -canvi de context i cultura tradicional-? Doncs normalment la tendència que tindran serà la de castigar els que desafiïn l’ordre establert al qual han de servir, que és la representació formal del que creuen que ha de ser l’Espanya institucional, concebuda amb poc marge per evolucionar.
Difícilment, com a cultura, es podran plantejar una visió més àmplia de la realitat, cosa que seria necessària per aconseguir un enfocament polític de la situació. Segurament pensen que tampoc els convé, ni com a antics alts funcionaris (sentiment de traïció als seus si no fan el que estan fent), ni tampoc electoralment. Les dues coses van de bracet.
L’aplicació dels mètodes tradicionals, els que coneixen, la duran a terme amb un argument al seu favor -la defensa de la legalitat, tot i que petrificada- i amb un altre en contra -la legalitat cal adaptar-la a l’evolució de la realitat i de la societat-. Sobretot si el desig i l’objectiu que mou una gran part de la societat es persegueix de manera pacífica i dialogant i, a més, va de bracet del que es considera normal, respectable i emparable en els països de més tradició democràtica del nostre entorn -el Regne Unit i el Canadà-: el respecte al dret a decidir de les nacions sense estat. I la llista no acabarà aquí.
El que podem esperar, per tant, és una defensa aferrissada de l’ statu quo, amb amenaces i càstigs als que volen alterar l’hàbitat vigent. De fet, l’entrenament que han rebut té aquest objectiu. I si ho pensem una mica, fins i tot ho podem arribar a considerar lògic. El que no té lògica és que aquesta cultura ocupi plenament l’espai de la política.
La brillant estratègia de la Generalitat que ha permès votar el 9-N és un perfecte exemple de l’encertada i intel·ligent visualització del canvi que s’està produint en el terreny de joc, que altera la correlació de forces tradicionals. Pel que sembla, van agafar amb el peu canviat a més d’un. A molts.