El govern dels experts

Molta gent no entén que les conselleries dels governs, especialment les sectorials, no estiguin sempre encapçalades per especialistes que coneguin a fons cadascuna de les matèries. Per exemple, metges a les conselleries de Salut o advocats a les de Justícia. Els sorprèn que els polítics canviïn de conselleria com aquell qui canvia de paraigua. Com si servissin per a tot! Naturalment, la funció principal de qui lidera una conselleria és política i no tècnica. Per tant, el que cal és que sigui una persona competent en la gestió política. Capaç de fer avançar la seva agenda negociant amb tots els actors rellevants. Sí que seria bo, tanmateix, que els governs tinguessin un segon nivell de “secretaris permanents” a l’estil britànic, que donés rigor i continuïtat a l’obra de govern.

On sí que ha avançat el govern dels experts és en àmbits com la política monetària. Els bancs centrals són avui en dia independents del poder polític i prenen decisions molt importants sense haver estat escollits democràticament. Aquesta independència, laboriosament aconseguida al llarg dels anys, està ara en perill. Les darreres turbulències econòmiques, des de la gran crisi financera del 2008 fins a la gran inflació del 2022, han afeblit la confiança de la població en aquestes institucions. A més, la polarització política fa que els bancs centrals siguin criticats des de tots els bàndols. Als Estats Units hi ha un fort corrent de dretes contrari a la Reserva Federal, com per exemple congressistes com Ron Paul, que, des de fa anys, acusa la Reserva Federal de portar a terme una política monetària de disbauxa. Des de l’esquerra, fins i tot premis Nobel com Stiglitz es mostren contraris a la pujada de tipus per aturar la inflació. Els més radicals qüestionen el mandat i la legitimitat democràtica del banc central.

Tanmateix, i malgrat les mancances dels bancs centrals en la pràctica, aquesta independència política s’ha de preservar. No és veritat que siguin institucions no democràtiques. Tenen un mandat que prové del poder legislatiu i uns controls parlamentaris que asseguren la rendició de comptes. Les raons per les quals són independents continuen essent vàlides. L’objectiu és impedir que la política monetària sigui utilitzada electoralment pels partits que controlen el poder executiu. La creació de diner és un poderós instrument que permet alterar el cicle econòmic i provocar a curt termini una expansió econòmica. Una autoritat política tindrà sempre l’incentiu de fer-ho amb fins electorals, sense prendre en consideració les implicacions negatives, a mitjà termini, en termes d’inflació i inestabilitat financera.

Aquesta mena de govern dels experts també seria molt valuós en altres àmbits en què els polítics no tenen incentius per prendre decisions amb una visió de llarg abast.

És el cas de les polítiques de dèficit públic. Molts responsables polítics estan d’acord amb la necessitat de reduir aquest dèficit per controlar l’endeutament públic. Malauradament, aquesta disposició teòrica no esdevé mai una realitat. L’experiència mostra que el compromís de portar a terme un procés gradual de consolidació fiscal no es respecta quan arriba el moment d’estrènyer-se el cinturó. Mai és el moment oportú. Als gestors de la política fiscal els passa com als addictes a la nicotina, que sempre deixaran de fumar el mes que ve. Com Ulisses quan es va lligar al pal del vaixell per no fer cas de les sirenes, en la política pressupostària ens aniria bé una autoritat independent que assegurés que les promeses de reducció es duen efectivament a la pràctica.

En àmbits com les pensions, també seria útil disposar de mecanismes de governança, siguin autoritats independents o disposicions legislatives automàtiques, que fossin aliens al cicle electoral. La sostenibilitat de les pensions és un gran repte social que afecta tant les generacions actuals com les futures. El fet que els futurs ciutadans no puguin participar en el procés polític fa que sigui molt difícil prendre decisions que garanteixin la sostenibilitat del sistema. Són mesures políticament molt impopulars.

Fa molts segles, Plató ja fou partidari del govern dels savis, dels filòsofs. És sabut que d’aquelles idees en van sortir filosofies poc democràtiques. Tanmateix, les nostres democràcies ja són prou madures per confiar més en els experts. Cal blindar algunes grans decisions de política econòmica i social de la visió electoralista i de curt termini.