No són dies fàcils per a milions de persones. Gairebé sense avisar, aquesta setmana, ha estirat la pota en Bobi. 31 anys tenia el pobre. Era el gos més vell del món. Es veu que havia tingut una vida rica i plena al seu Portugal natal. El propietari del quisso creu que potser ha arribat a una superlongevitat perquè sempre s’alimentava de “menjar humà”. L’homínid clava queixalada.
Enterràvem Bobi els dies que se’ns feia saber que a Catalunya hi ha més cans que cadells. 1.254.211 gossos i 1.139.260 criatures de menys de 14 anys. Aquest estiu ja vam veure que a Barcelona uns superaven els altres: 172.791 gossets i 165.482 patufets. Molt bub-bub i poc buààà. Hem passat de Roberts a Bobis. De Marcs, Laies, Ones, Pols humans a Llunes, Thors, Kires, Nines, Loles, Lindes, Maxs, Rockys, Cocos, Tobis animals. Fins i tot arribem a reconèixer, aplaudir, homenatjar nominalment un virus letal: el 2020 hi va haver 27 famílies barcelonines que van posar Covid al seu quisso. Gràcies per fer progressar aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones. Espereu, que em poso el morrió.
Abans que els gossos ens facin callar voldria reproduir unes paraules del filòsof humà Ferran Sáez: “Quan diverses generacions s’apleguen en un mateix context dialògic i encara preval el respecte pels grans, s’escolta i es calla. Encara que pugui semblar paradoxal, l’escoltar i el callar són la condició de possibilitat del parlar adult”. Això ho fa veure perquè, com argumenta, els nens sàtrapes han acabat rebentat i usurpant aquest foc i tot passa a cremar al voltant seu. Com una dictadura prêt-à-porter de chiquipark bàrbar. Però pel carril d’acceleració d’aquesta road movie infernal avancen, segons Sáez, “els gossos i gats humanitzats”. Un absolutisme sense mossades ni esgarrapades, però aquestes bèsties ja estan lligant els homes amb llonganisses, confitures, estupefaents, cola industrial, lleixius d’oferta... Són un idioma, una llengua franca. Un camp de concentració per a persones que ja deixen de parlar i comencen a buixir, gemegar.
Els gossos, i gats, civilitzats són els consoladors, els Satisfyers de la insatisfacció humana. Animals tapaforats. Pròtesis per al que tu vulguis. Gossos no gossos. Ni borden, ni lladren, ni res. Silenciosos com un cotxe elèctric subvencionat i aturat davant de casa. Fidels com un paràsit d’estiu crònic que viu de tu. Acabarem veient matrimonis d’humans amb gossos. I fills. I dret a vot, a sindicar-se, a fer-se canvi de sexe, cervell... I tot el que no us pugueu imaginar. La decadència d’una societat, d’un país, és això: més gossos que persones i creure que els animals són homínids de quatre potes. De Robert a Bobi: cap futur humà. Totalitarisme nacional bub-bub a l’horitzó.
En aquest spaghetti western de crepuscle català existencial, les imatges, com raigs de sol, diàries, repetitives, clonades, massives, opressives, absolutistes, ofegadores de gossos obesos, depressius, vestits de vint-i-un-botó, tots amb perruquers, coach emocionals, psicòlegs sensorials, camells les 24 hores... fan contradir la sentència clàssica: no és pas que home i gos, al llarg dels anys, s’assemblin. No. Som davant la seqüència letal, pla a pla, de com el gos està devorant l’home. A mossades petites. Sense pressa. Paint bé i cagant millor. Ja ens ha dit el no-amo de Bobi que si el quisso va arribar a tant vell era perquè menjava teca humana. De mica en mica ens deixem cruspir pels gossos. Pels gats, les papallones, les musaranyes, els marsupials... Tornem als inicis de la terra: antropofàgia a domicili.
