Hi ha persones que tenen gos i es comporten com cal: treuen la bèstia a passejar lligada amb una corretja, en recullen els excrements i no trepitgen aquells espais que els estan vetats de manera explícita. Després hi ha una mena de bèsties suposadament humanes, membres de l’espècie més evolucionada, la que diuen que és intel·ligent i dotada de raó, que mereixerien un estudi exhaustiu per part d’algun primatòleg interessat en animals d’incomprensibles costums. Em refereixo a les persones que tenen un gos i es pensen que això els dona dret a fer el que els doni la gana, a saltar-se lleis i pixar-se damunt dels drets dels altres. Si els observem amb atenció, en alguns casos fins i tot és possible que hi detectem clars indicis de psicopatia, tot i que ells creuen tenir sentiments més elevats que la resta, es pensen que són més bones persones perquè estimen les bèsties.
Veiem alguns exemples del tarannà d’aquests amos que abunden a ciutats i pobles. D’una banda, hi ha els que volen que el seu millor amic campi lliure pels carrers i pugui córrer sense lligams ni traves. No sé si encara dura, però a Barcelona hem tingut una moratòria que els disculpava del deure de portar la bèstia aferrada. No sé per quina raó, potser és que hi havia ruptura d’estocs de corretges per a gossos. En tot cas si algú, pel que sigui, té fòbia a aquests animals, o és una criatura que s’espanta quan es troba de cara una bèstia de la mida d’un cavall que pot saltar-li al damunt, i es topa amb un gos que no va lligat no hi haurà manera de fer-li entendre a la bèstia del seu amo que no compleix amb un dels seus deures. La frase que repeteixen tots aquests incapaços de posar-se en la pell de qui està passant una mala estona per la proximitat de la mascota és sempre la mateixa: “No fa res”. Encara he de conèixer un gos deslligat que faci alguna cosa. Que faci por no és res. Que sigui un ésser que pot reaccionar de forma imprevisible no és res. Un segon exemple el tindríem en el d’aquells que gaudeixen portant el seu gos on no toca, just allà on està explícitament prohibit que duguin la seva estimada criatura. Prats de gespa verda regats de pixats: tots el que vulgueu. Parcs infantils amb inesperades sorpreses excretades pels netíssims animalons: en teniu a tots els barris de totes les ciutats. I després hi ha un lloc que els encanta als brètols (de totes les edats) que gaudeixen fent el que els rota perquè es creuen per damunt del bé i el mal: la platja, aquest espai de tots que ells es pensen que és un enorme sorral a la seva disposició. No hi veuen cap problema a deixar anar el gos per on la gent s’estira per prendre el sol o introduir-lo a l’aigua amb banyistes. “El meu gos és més net que moltes persones”, em va dir una vegada una noia a qui vaig recordar que no podia imposar-nos la presència gairebé íntima de la seva bèstia peluda. I en dir-ho la meva perversa imaginació no va poder evitar veure-la dins de la banyera de casa seva plena dels orins perfumats del seu adorat company. Em vaig guardar la pregunta de si ella es banya en aigües enriquides amb pèl del seu cànid perquè no tinc el costum d’indagar sobre les parafílies dels altres.
El més interessant d’aquests espècimens que no entenen que la bona convivència demana respectar les ordenances és que el seu amor pels animals és inversament proporcional al respecte i l’estimació que tenen per les persones. Diuen que perquè els seus congèneres bípedes no ens ho mereixem, que els animals no tenen malícia. Jo crec que el que els passa és que només poden estimar éssers que els van al darrere remenant la cua, no els porten mai la contrària i no els poden dir ni el que senten ni el que pensen.