'Goodbye to Barcelona'
Avui surt a la venda un llibre meu a l'editorial Destino: De cómo la CIA eliminó a Carrero Blanco y nos metió en Irak. La verdadera historia secreta de España y Estados Unidos . És un llibre que m'ha portat molta feina, perquè és el fruit d'arreplegar molts testimonis i de buidar moltes carpetes plenes de documents o bé secrets, o que tot just acabaven de deixar de ser-ho, o que feia molt que ningú no se'ls mirava i en treia conclusions.
hi ha llibres que s'escriuen per explicar allò que ja se sap. I hi ha llibres que s'escriuen per aprendre. Jo he après tant d'aquest llibre, escrit amb un peu a Nova York, un altre a Washington, un altre a Madrid i un altre a Barcelona (no és que servidora sigui quadrúpeda, és que sóc molt àgil...), que no he pogut explicar-ho tot. Inevitablement m'han quedat un munt de coses a la panxa del bou i del tinter.
per exemple em reca no haver trobat forat dins del llibre per a una carta molt bonica i alhora molt trista escrita per Bernard N. Danchik, un dels atletes voluntaris dels EUA a l'Olimpíada Popular de Barcelona. La que havia de ser l'alternativa als Jocs de Hitler. Tradueixo de l'anglès de l'original, signat a l'Hotel Europa de Barcelona el juliol del 1936.
"a barcelona ens han fet u na recepció magnífica. L'Hotel Olímpia és ple i, com que tot els sembla poc per als americans, ens porten a l'Ho tel Europa. Ens han passejat una mica i certament és una ciutat molt bonica [...]. L'endemà anem a l'Estadi i també és molt bonic [...]. De dia entrenem fort i de nit sortim fins tard [...]. Quina ciutat! Quina CIUTAT! Això segueix així fins al dissabte 18. Diumenge COMENÇA LA REVOLUCIÓ! [...] Sortim de l'hotel per comprar menjar [...]. Hi ha foc de rifle i de pistola, espetegar de metralladores, bombes... Aquí no s'hi posen per poc... Estem tancats a l'hotel i cada vegada que traiem el cap per la finestra ens disparen. Per fi ens deixen sortir quan les coses estan comparativament encalmades. Amb la llei marcial no podem voltar fins tard. Recollim bales de terra i fem fotos. Aquesta preciosa ciutat és un merder. Cremen esglésies per tot arreu. Els equips de totes les nacions marxem cap a l'Estadi. Ens aclamen pels carrers, formem una processó ben acolorida. Després de l'exercici quedem atrapats a l'Estadi. Per tot arreu disparen, sortim esquivant les bales. Quan arribem a una cantonada, aturen la guerra per deixar-nos passar. Podria estar-ne parlant dies i dies. Per fer-ne via, després d'unes quantes reunions descobrim que hem de sortir de la ciutat perquè és massa perillós romandre-hi. Odiem la idea de marxar, però ho hem de fer [...]. El cònsol americà està espantat i amenaça de rentar-se'n les mans si no ens en anem de seguida tots alhora. Tots els meus amics d'aquí han anat a Saragossa i a València, a combatre. Els feixistes són forts i l'exèrcit de la República necessita ajuda [...]. Faig la maleta i dic goodbye to Barcelona , la ciutat que ens va tractar tan bé com va poder i que després no s'ha pogut salvar a ella mateixa".