González i la falsa premsa lliure

La campanya electoral ha arraconat la reflexió que mereixia l’enrenou Felipe González - La Vanguardia. L’afer no ha sorprès aquest columnista, sabedor del constant magreig de la informació que fan bona part dels nostres mitjans de comunicació. Llàstima que l’incident no hagi passat d’anècdota penosa. Mereix, doncs, que en parlem. Perquè es tracta d’un tipus de manipulació que sovinteja molt més del que ens pensem. I que, al capdavall, provoca que la nostra sigui una democràcia mediocre.

El dissabte 5 de setembre ens vam despertar amb una entrevista de La Vanguardia al senyor Felipe González: “Estoy a favor de una reforma que reconozca Cataluña como nación ”, deia la portada. El diari utilitzava González, de manera legítima, com a suport a la tercera via. A mi em va sorprendre tal compromís per part de González. Però bé, la política fa miracles. La meva suspicàcia es va veure confirmada dimarts següent quan, en una trobada del PSOE, l’expresident va desmentir l’afirmació que La Vanguardia havia posat en portada. Que poc que duren les alegries a casa del pobre! El missatge per als il·lusos va quedar clar. Fins aquí, tot normal. I que un polític digui avui el contrari del que va afirmar ahir no sorprèn a ningú.

Però el desmentiment del senyor González va destapar la martingala informativa de l’afer. La Vanguardia es va picar i, per justificar que González no podia mostrar desacord amb el que s’havia publicat, descobrim que l’entrevista havia estat sotmesa “a consideració” i que l’oficina de González hi havia respost amb un casernari “ Nada que objetar ”. Una mena de “ ¡Proceda según plan previsto! ” Com que admetre que s’ha sotmès l’entrevista a revisió sona molt fort a qualsevol amant de la llibertat de premsa, La Vanguardia s’aixopluga sota el “Molts diaris ho fan”. Molts, quants són? Sisplau, passin-me la llista. També es va confirmar un vici típic hispà: tirar pel dret sense llegir-se els documents -que és el que va fer el senyor Felipe González amb l’entrevista que li van sotmetre a consideració-. Ara bé, si el senyor González hagués detectat alguna cosa a objectar, ¿què hauria passat? ¿S’hauria entrat en una negociació sobre el que calia censurar? Perquè si s’envia un document d’aquestes característiques per a simple informació -per cortesia i consideració a l’entrevistat (cosa que entenc)-, ningú n’espera l’aprovació. I, per tant, no es pot adduir que l’entrevistat va aprovar-ne el contingut sense pressuposar l’acceptació d’una potencial censura.

Quan el senyor González assegura que no va dir la frase “Estoy a favor de una reforma que reconozca Catalunya como nación ” té certa raó. De la resposta “ Absolutamente ” que dóna a la pregunta certament rebuscada de l’entrevistador (“ ¿Usted estaría de acuerdo en que, bien por la vía de una reforma amplia de la Constitución, bien por la vía que sugiere Herrero de Miñón de una nueva disposición adicional, hubiese un reconocimiento explícito de la identidad nacional de Catalunya? ”) no s’infereix prou correctament una frase com la que encapçalava la portada de La Vanguardia -simultàniament, González no podia contradir l’actual Constitució, que ja parla de nacionalitats-. Altre cop s’utilitza com a excusa “Molts diaris ho fan” per justificar aquesta inferència. Sisplau, quins? També se’ns diu: “Aquest tipus d’inferències estan acceptades en el món periodístic”. Probablement aquesta pràctica habitual és la que aconsegueix que el prestigi del periodisme espanyol (ergo, del català) viatgi ran de terra.

Encara n’hi ha més, no marxin. Amb posterioritat, i gràcies a un contertulià de RAC1, ens assabentem que la realització d’una entrevista tan sonada no havia estat iniciativa del rotatiu (tal com indica l’entrevista), sinó suggerida pel senyor Felipe González. Suposo (i aquesta afirmació és meva exclusivament) que perseguia fer-se perdonar, mitjançant un diari que molts consideren seriós, l’espifiada de qualificar de feixistes aquells que pretenem separar-nos d’Espanya democràticament. Ja ho entenc: entrevistes a la carta.

Buf! ¿Vostès creuen que el quart pilar de la democràcia (la premsa lliure) ens garanteix res comportant-se així davant un poder polític tan degradat i arbitrari com el que corre per aquí? Es parla molt de regeneració a tots nivells. El periodisme català hauria de beneficiar-se d’aquesta glopada d’aire fresc que pretén netejar la nostra vida pública en general. I no hi ajuda gens que la professió no només no denunciï, sinó que ometi ostensiblement, negligències i irregularitats com les comeses per un diari que vol passar per seriós quan, en realitat, segons la meva opinió, no ho és gens.