La prosperitat d’un país depèn, en gran mesura, d'un intangible: la percepció que tots som tractats com a iguals per part de les institucions. I un bon exemple d’un tracte desigual són els golden visas, en debat els darrers dies. Va ser l’any 2013, amb el govern de Rajoy, quan es va permetre obtenir permisos de residència a Espanya per “inversions significatives” al país. Un calaix de sastre que podia incloure muntar una empresa, invertir en bons de l'estat o fons d’inversió, o comprar un habitatge. L’objectiu, en teoria, fomentar la inversió estrangera. La realitat, més de 14.000 visats atorgats principalment a ciutadans xinesos i russos per la compra d’habitatge finançada amb fonts d’orígens dubtosos. I d’aquests, un terç han estat per inversions immobiliàries a Barcelona.
Aquesta setmana Pedro Sánchez anunciava la fi dels golden visas per la compra d’habitatge. Una bona notícia, però no per les raons anunciades, vinculades a “garantir que l’habitatge sigui un dret i no només un negoci especulatiu”. L’impacte que aquesta mesura pugui tenir sobre el preu de l’habitatge és molt limitat. Pel baix percentatge que representen les compres per golden visas dins del total de les transaccions immobiliàries, i perquè la falta d’oferta d’habitatges a un preu assequible no es troba en els que es venen per més de mig milió d’euros, requisit per obtenir la residència a través dels golden visas.
La fi d’aquesta compra de visats de residència és una bona notícia perquè complim amb una recomanació de Brussel·les, que ja fa temps que qüestiona la procedència opaca del capital invertit per oligarques de règims dictatorials. Els golden visas no permeten només blanquejar diners, sinó també obtenir la llibertat de moviments dins de l'espai Schengen pel simple fet de poder comprar un habitatge. No es tracta, per tant, d’una especulació immobiliària, sinó del dret de residència.
La cara B d’aquesta compra de la residència espanyola per aquells que poden pagar-la és la realitat de mig milió de persones en situació irregular que viuen i treballen en condicions precàries, i que també aquesta setmana han vist com el Congrés ha aprovat la iniciativa legislativa popular de considerar la tramitació d’un procediment per a la seva regularització. Si per poder aconseguir el seu permís de residència, aquestes persones han d’esperar –si l’aconsegueixen– gairebé vuit anys, i superar procediments burocràtics inacabables, els demandants dels golden visas, previ pagament de 500.000 euros, i sense gairebé requisits, compten amb l’aprovació automàtica si al cap de vint dies l’administració no ha respost a la seva sol·licitud. Una bona pràctica –el silenci administratiu positiu– que no abunda en els procediments i sol·licituds d’ajuts per a qui més ho necessita.
Acabar amb els golden visas –immobiliaris– té més de mesura estètica per part del govern de l’Estat que d’impacte real. Però la seva coincidència amb el debat per millorar els processos de regularització de migrants suposa un guany en igualtat, si no autèntica com a mínim percebuda. Un tracte just per part de les autoritats.
Unes institucions justes, estables i igualitàries poden atraure més inversió estrangera que mesures injustes, inestables i desiguals. Un bon govern no discrimina entre ciutadans de primera i de segona, però tampoc entre aspirants a ciutadà de primera, pel fet que arribin en business class o en jet privat, i aspirants a ciutadans segona, que travessen les fronteres com poden. Sense justícia migratòria no hi ha justícia social.
