‘Don’t go too soon, Michael’
Les primeres retransmissions d’esport radiofòniques, aviat centenàries, van denotar una diferència entre la manera nord-americana i la britànica d’afrontar el nou repte. Certament, molts dels pioners announcers dels Estats Units no tenien estudis periodístics: Harold Arlin era enginyer elèctric, Tom Cowan treballava de secretari per a Thomas Edison i a Graham McNamee l’havien contractat com a cantant. Amb tot, de seguida es va recórrer a plomes de prestigi de la premsa escrita com Sandy Hunt i Grantland Rice, i les primeres emissions esportives per a la televisió van ser comentades per professionals com Red Barber i Bill Stern, amb experiència a la ràdio. En canvi, la BBC va preferir reclutar sportsmen en actiu o retirats, coneixedors de la modalitat que calia relatar. Teddy Wakelam, capità de l’equip de rugbi londinenc dels Harlequins, es va encarregar d’explicar, des de Twickenham, un Anglaterra-Gal·les; i George Allison, malgrat haver realitzat feines periodístiques i de propaganda, era directiu de l’Arsenal quan va narrar els primers partits de futbol a l’emissora.
És una tradició que els mitjans britànics han mantingut. Dan Maskell, “veu del tenis” durant quaranta-dos anys a la BBC, havia sigut jugador professional i capità de Copa Davis. I Jimmy Hill, un interior dret de barbeta icònica, va militar al Fulham i el Brentford, va presidir el sindicat de futbolistes professionals britànic i va entrenar sis anys el Coventry abans de passar-se quatre dècades analitzant futbol a la televisió i presentant els resums de la jornada. El testimoni de Hill en l’històric Match of the day, de fet, el va recollir més tard Gary Lineker, que el 2019 celebrarà els vint anys al capdavant del programa. A Jimmy Hill també se li atribueix la idea d’incorporar exjugadors i entrenadors com a analistes durant les retransmissions. El primer panel, a Mèxic 70, semblava un acudit: un escocès (Pat Crerand), un irlandès (Derek Dougan) i un anglès (Malcolm Allison).
Allison va dirigir Michael Robinson al Manchester City, i es pot imaginar alguna conversa seva amb la tele de fons. Quan es va retirar a l’Osasuna i va ser seleccionat com a analista, primer a TVE i després a Canal+, Robinson va introduir en el periodisme futbolístic ibèric una dosi d’ironia i de desdramatització sempre necessària. El seu enfocament del matchday va permetre als televidents catalans gaudir d’uns inigualables i divertidíssims dilluns a la nit: primer El día después, després el 100x100 futbol de l’Escobar. Però, sobretot (i manllevant una reflexió d’Eduard Boet), Robinson ha realitzat valuoses aportacions periodístiques abans que les dugués a terme, com correspondria, el periodisme, amb múltiples informes com a prova. Per això l’han guardonat. I per això cal que venci la batalla contra el càncer: se l’aprecia i se’l necessita.
