Sí, sí, esclar, ja ho diu tothom: “Una castanyada en mànigues de camisa?” No s’entén, però bé que, si fa calor, farem el Nadal igualment, i no direm que l’escudella és un plat per anar a picar pedra i a llaurar, o per jugar al Risk en família. D’acord, a les Pàgines viscudes d’en Folch i Torres i a Temps era temps d’en Serrat, hi ha “panellets i penellons”. I els nostres joves saben què és el primer dels substantius, perquè van fer-ne a l’escola, però no el segon, perquè ja han viscut en un món amb calefacció. ¿Embolicar castanyes amb paper de diari? No hi ha diaris, no és higiènic, segur que la castanyera d’abans no pagava autònoms… Quantes paraules que tenim, oi, acabades en ada, que indiquen grup? Castanyada, costellada, fontada, cosinada, calçotada…
Doncs bé. Soc la que deia que la nostra castanyada era avorrida. I ho és. Però, ara, a punt de posar-me el mocador al cap, reivindico l’avorriment. Si algú gaudeix del luxe, el luxe boig, immens, de tenir llar de foc, ha d’apagar els llums, deixar el mòbil ben lluny (qui sap si apagar-lo) i explicar històries de por. Esclar, les llars de foc de les masies deixen passar el vent, i el vent fa sorolls paorosos. Udols, crits de morts en vida. Aquell que es va morir a la masia (abans s’hi morien) i que et diu: “Marieta, que ja pujo les escales...”
Potser no teniu llar de foc. Bé, vol dir que viviu a la ciutat, on, en canvi, hi teniu bars, restaurants, llibreries, mecànics... Que no està malament! Doncs apagueu els llums. I vi bo, que abans se’n deia així, i calories i calor. I literatura oral, sisplau. Literatura oral a les fosques. Recollir-se és un ús verbal molt bonic. Em recullo. Ens recollim. “Vi ranci?” Digueu-ne ranci, però potser val la pena dir-ne “Vi bo”. Com abans!
