Què fem amb la globalització?

He escrit més d’una vegada sobre els importants avantatges que per a les nostres vides està significant la nova etapa de la història de l’espècie que estem anomenant la globalització. Els grans progressos tecnològics que va promoure l’etapa industrial, junt amb els actuals de les tecnologies digitals, han fet possible una enorme facilitat de moviments de persones, de coses materials, d'éssers vivents, de virus o de bits, i estan transformant el planeta Terra cada vegada més en una “casa comuna”. En paral·lel a aquests grans avantatges, estem també vivint i patint cada vegada més dificultats i reptes als quals ens costa més fer front i que ens redueixen el benestar personal o col·lectiu.

És clar que, amb raó, atribuïm cada un d’aquests problemes a causes com unes guerres, uns virus, unes onades de calor o a altres causes directes que veiem; però potser no hem pensat prou en la possible incidència que sobre tots ells està tenint la globalització, tant en la seva pròpia aparició com en l'augment de les dificultats que crea a l’hora de combatre’ls a tots. Sabem, això sí, que no hem estat ni prou encertats ni prou ràpids en organitzar uns nous models de convivència per a aquest nou espai global; i aquesta manca de regulació és la causa de molts dels problemes que estem patint aquestes darreres dècades. Vull comentar algun dels seus aspectes més generals en la relació entre globalització i sostenibilitat.

1. Sostenibilitat. Encara que inicialment aquesta paraula tenia sobretot una dimensió ecològica, jo insisteixo que ara l'hem de fer servir amb un aspecte més ampli i plural. M’agrada parlar de la sostenibilitat ecològica (en relació a la naturalesa) i de sostenibilitat social (en relació a les persones). Dit més clar: ¿podem continuar vivint vuit mil milions de persones al planeta sense esgotar els seus recursos i destruir els seus equilibris, o havent de mantenir uns inacceptables nivells de desigualtats en el benestar personal com els actuals? La meva resposta és rotundament que no, confirmant el que fa ja temps que em preocupava.

He vist recentment explicat d’una manera gràfica molt entenedora el perquè de la negació en només dues frases: “La humanitat està ja fent un ús excessiu de recursos ecològics que equivaldria a 1,7 vegades els de la Terra, i seguint així, de cara al 2030, necessitaríem disposar d’un planeta equivalent a 2 Terres” i “El 20% més ric de la població mundial consumeix el 85% dels recursos, que suposa 60 vegades el que consumeix el 20% més pobre”. Estem en un procés perillosíssim tant per insostenibilitat del planeta com per probables enfrontaments entre els seus habitants.

2. Igualtat i diversitat. La revisió de com s’ha fet la globalització i de quines característiques hauria de tenir per poder encarar el futur amb més tranquil·litat haurien d’estar enfocades en els següents objectius:

– No es pot pretendre tirar enrere la globalització. Els actuals i els propers desenvolupaments tecnològics ho farien impossible. Però sí que cal analitzar i corregir quines dificultats s’han creat per a la governança global, al no haver volgut elevar al més alt nivell un seguit de competències polítiques que no es poden exercir a nivells més baixos però que són necessàries per a un bon govern global. No pot ser que els grans gestors del capital financer i els de la informació siguin els que estan dirigint aquestes competències. Han d’existir veritables organitzacions polítiques a nivell mundial, no solament de coordinació i discussió sinó amb més poders executius i penalitzadors.

– És urgent una política de lluita contra la pobresa i contra les desigualtats, ja que el seu creixement està generant veritables perills d’enfrontaments violents i moviments incontrolables de població que cal evitar en origen. Això suposarà un creixement important dels fluxos de recursos financers públics dels països desenvolupats als del Tercer Món.  

– La lluita per fer front al canvi climàtic i la transició energètica ha de ser global, però els països que han provocat l’escalfament global aquest darrer segle, i els que han gaudit de l’explotació dels recursos fòssils, han de contribuir de forma més intensa a finançar les inversions que caldrà fer per aquesta lluita. Aquests països també han de ser els que més èmfasi posin en l’eficiència energètica, la reutilització de recursos naturals i la desmaterialització del benestar a través de noves tecnologies.

– La globalització i l'augment de les competències governamentals a nivell global no ha de suposar la uniformització dels ciutadans. La pretesa igualtat només es refereix als drets, a les oportunitats de formació i a uns nivells mínims garantits de benestar, però no a la desaparició de les diferències culturals, històriques, lingüístiques o religioses, sempre que no entrin en col·lisió insalvable amb les normes civils existents en els llocs de residència. Caldrà saber combinar la ciutadania global amb la diversitat, que és també una riquesa de l'espècie.

Sé perfectament que tot això no és fàcil, però l’augment de consciència ciutadana del camí sense sortida que estem seguint ara hauria de permetre als governs dels grans estats actuals promoure actuacions en aquesta direcció.