Una vegada vaig organitzar un seminari que només tenia una norma: estava prohibit usar la paraula globalització. Per què? Doncs perquè val la pena preguntar-se, sempre que algú la fa servir, si està dient alguna cosa intel·ligible. La paraula globalització, quan escric aquestes ratlles, reporta al Google 3.160.000 resultats en català, 17.500.000 en castellà i 43.700.000 en anglès. 26.301 resultats a Amazon. 1.300.000 al Google Scholar. I així podríem seguir. ¿Estem segurs que sabem de què parlem, quan parlem de globalització? I, sobretot, ¿estem segurs que tots parlem del mateix? Tots -qui parla i la seva audiència- es queden molt tranquils quan algú atribueix qualsevol cosa a la globalització, si bé ningú es pregunta si, en usar el mot i en escoltar-lo, tothom està pensant en el mateix. Globalització pot ser un bon exemple del que Weick qualificava de significat pur, sense subjecte. ¿Diuen i aclareixen alguna cosa totes les frases que ens insisteixen en el que la globalització fa o deixa de fer? ¿I quan es tracta d’explicacions? ¿Guanyem en coneixement quan diem que aquest esdeveniment o aquell procés vénen causats per la globalització? I no diguem quan es parla de culpes i responsabilitats. Tothom es queda ben descansat quan diu que tal cosa és culpa de la globalització. Feina feta no fa destorb, i ja podem anar a fer el vermut, a confegir la pancarta o a redactar el pamflet, segons gustos i preferències. Ara, ni Maigret, ni Hercules Poirot ni tota la novel·la negra en pes podrien resoldre aquest enigma d’una culpabilitat sense culpable.
No estic defensant la supressió del mot, esclar. Simplement -com en aquell seminari- poso en consideració la necessitat de verificar d’alguna manera si, a més de proferir sons, s’està dient alguna cosa. Sartre ens va avisar que l’infern són els altres. I sartrians de tota mena han xalat de valent repetint la frase fins que, lentament, l’onada sartriana es va anar esmorteint. Probablement Sartre mai no va tenir ocasió de conèixer l’afirmació que tant han repetit Humberto Maturana i els seus seguidors: no veiem les coses com són; veiem les coses com som. Potser els hauria ajudat a aclarir-se un pèl, a tots plegats. Sigui com vulgui, si alguna cosa sovinteja és la tendència a dir que la globalització són els altres. Em sembla que encara no he sentit ningú parlar de cap cosa “causada” per la globalització en primera persona (del singular o del plural).
I aquí és on volia anar a parar. A aquest dèficit de primera persona. Sembla que si algun significat arrossega la globalització és el de totalitat; tots hi som inclosos i a tots ens afecta, d’una manera o altra, ho sapiguem o no. Ara bé: tots vol dir tots... i, per tant, cadascú. I el cadascú és el gran escamotejat d’aquest afer. Sempre val la pena preguntar-se com contribuïm -ni que sigui modestament- a l’estat de coses que caracteritza el sistema del qual formem (formem!) part... i que sovint critiquem o rebutgem. Globalització: tot/tothom... i cadascú. Perquè, si negligim el cadascú, la genèrica i grapejada globalització ens ajuda a reforçar el gran principi moral del nostre temps: tothom insisteix en la importància de l’ètica i els valors però, en fer-ho, tothom parla dels altres. Ètica i valors en tercera persona, i no en primera.
He pensat en tot plegat mentre retornava a la correspondència de José M. Valverde, una de les persones (i professors) que recordo amb afecte, agraïment, reconeixement i admiració. En una de les cartes hi ha un fragment que, en la meva opinió, retrata Valverde i alguna de les millors actituds -tant de bo ens hi poguéssim apropar- que ens va llegar als que el vàrem conèixer. “ Llegado a un cierto punto ya no hay ‘estrategia’ política ni consideraciones de tipo práctico. Hay la absoluta conciencia - la heroica conciencia - de ser hombre: criatura moral. Todo lo demás es subterfugio o deshumanización y no sé de los dos males cuál es peor”.
Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Passen moltes coses, tal vegada per culpa de la globalització, no ho discutiré ara. Nogensmenys, potser sí que hem arribat a aquest “ cierto punto ”, i ens fa falta endinsar-nos en aquesta consciència d’ésser humà, és a dir, criatura moral. Si oblidem això, si renunciem a això, només ens quedaran molts subterfugis -n’hi ha per donar i per vendre- i, sens dubte, la deshumanització.
I un subterfugi molt preuat per conrear la bona consciència deshumanitzadora és creure que la globalització (o el que sigui) són els altres.