Els gitanos de Barcelona
Els estrangers que creuen tot allò que es diu de la "navalla a la lligacama" i que Espanya és un "país de gitanos" devien quedar molt decepcionats quan vingueren a visitar l'Exposició.
On eren els gitanos?
És clar que si haguessin cercat bé, pels voltants de la Monumental o del que per broma en diuen la Presó Model, o de la Sagrada Família, n'haurien trobat algunes colles, però no gaires, i res de navalles. Els pobrets gitanos no usen les navalles més que per escorxar algun gat que de tard en tard cau a les seves mans i que constitueix el seu menjar predilecte.
Però aquests són els gitanos errants, els andalusos com els nomenen els altres, els catalans.
Oh! Els altres no es mengen pas els gats. Són una cosa aristocràtica. Elles es fan marcar les ondes a l'aigua i ells fumen Lucki Strake. I a més els trobareu sempre que vulgueu en llocs tan cèntrics com la Plaça d'Espanya.
Tal vegada per això, aquests estrangers que varen venir a visitar l'Exposició de Barcelona, convençuts de trobar-hi gitanos, sobretot si s'hostatjaren en els Hotels de la Plaça d'Espanya quedaren tan decepcionats.
Allò no eren gitanes de debò. Semblaven protagonistes de pel·lícula espanyola i, encara, molt refinades. Rímel, carmí, manicura...
Però abans de la reforma de la Plaça d'Espanya els gitanos no s'havien estilitzat d'aquesta manera.
La clientela del cafè de La Pansa estava integrada, gairebé en la totalitat, per gitanos, però gitanos més de veres. Aquests gitanos de La Pansa en construir-se aquests Hotels tan lletgíssims i enderrocar allò que constituïa el seu punt de reunió quotidià, es trobaren allò que se'n diu...desorientats.
[...] Providencialment, uns quants mesos més tard els arranjà el problema l'antic arrendatari del Bar del Teatre Espanya obrint un bar que, amb el nom d'Arenes, funciona normalment i amb tota mena d'èxits al costat mateix de la Plaça de Braus.
I allí trobareu, sempre que vulgueu, els pocs gitanos que queden a Barcelona. I si hi aneu els diumenges cap al vespre, els veureu asseguts, paios i paies, en franca camaraderia, prenent-se un mantecau amb neules. [...]
Rosa Maria Arquimbau 1930
