Girs de la història

Avui que l’ARA parla de desigualtats, em voldria fixar en el concepte central del darrer llibre de Thomas Piketty. Capital i ideologia s’articula al voltant d’una idea: la lluita ideològica és la que transforma el món i es juga al voltant de les desigualtats. “Tota societat humana ha de justificar les seves desigualtats, se n’han de trobar els motius, sense els quals és l’edifici polític social sencer el que amenaça d’ensorrar-se”. De manera que Piketty dona a les desigualtats un cert fonament antropològic, d’element constitutiu de la comunitat humana. Les societats són desiguals per naturalesa però limitades per un llindar de sostenibilitat.

L’estabilitat d’una societat s’assoliria quan s’arriba a un punt d’acceptació social del sistema de desigualtats existents. Que la desigualtat esdevingui la preocupació principal és un indici que l’edifici social trontolla. La desigualtat es fa insuportable, la idea de progrés es desdibuixa, les expectatives de la ciutadania decauen i es perd la confiança en les institucions. I així estem des de la crisi del 2008, que va marcar la pèrdua de legitimitat de la revolució neoliberal dels anys 80 que va acabar, a Europa i als Estats Units, amb un període en què s’havien assolit nivells insòlits en l’equilibri social, fruit d’un cicle virtuós que combinava una alta fiscalitat amb taxes de creixement excepcionals.

L’anàlisi que Piketty fa de la gran transformació del segle XX: el pas del capitalisme de propietaris a les societats socialdemòcrates de “laigualtat inacabada”, i la seva posterior caiguda amb el cicle hipercapitalista de la globalització, esdevé molt actual. Si les crisis són les oportunitats de la història, la pregunta és: ¿quin podria ser el factor inesperat que provoqués un gir cap a la reducció de les desigualtats que ara sembla impossible, pel poder dels seus beneficiaris i per la impotència de la política per controlar-los? Alguns diran que la qüestió ecològica. Però les crisis transformadores, quan són reals, són imprevisibles.