Girs de guió
INCERTESA. El virus no deixa cap marge per a la frivolitat. Només cal veure l’últim vídeo de Donald Trump. Més vulnerable. Menys ataronjat. Afeblit per una pandèmia que va negar, menystenir i relativitzar -depenent del moment-. Víctima del menyspreu a les mesures de protecció que havia ridiculitzat. La realitat li ha passat per sobre, com a tots nosaltres, arrossegats per una sotragada històrica i pels girs de guió constants.
Els crits del caòtic debat entre Trump i Biden de dimarts a la nit es van esvair en només dos dies. El covid-19 va fer explotar la bombolla presidencial; va silenciar per força les piulades del president, traslladat en helicòpter a un hospital militar; va trencar de cop la lògica i les estratègies de campanya i ara el “pallasso” -com Biden el va anomenar en el primer cara a cara- col·lecciona mostres de suport, empatia i pregàries -també les de Biden i les dels grans mitjans a qui el president ha acusat reiteradament de ser “deshonestos”-. A només un mes de les eleccions, el futur immediat dels Estats Units encara s’ha fet més incert. Com entomarà l’univers trumpista els efectes d’aquest parèntesi? Com es relacionarà aquest contagi amb els resultats electorals?
Llegia fa uns dies que l’escriptora turca Elif Shafak deia: “Els que venim de països ferits, com el Brasil, les Filipines, Hongria, Turquia o Bielorússia, assistim a la vigília de les eleccions als Estats Units amb una esgarrifosa sensació de déjà-vu ”. Són les temptacions autoritàries i el vertigen del caos. Ara, a més, accelerats i accentuats per la pandèmia i la debilitat institucional.
DESENCÍS. Dissabte feia trenta anys de la reunificació alemanya. Fins i tot en aquesta república federal, erigida en el bastió de l’estabilitat del projecte europeu, el populisme xenòfob desafia el govern d’Angela Merkel al carrer i al Parlament. Aquell canvi d’ordre geoestratègic que va fer possible la caiguda del Mur de Berlín i la unificació de les dues Alemanyes viu avui una nova mutació.
La pandèmia, que ha intensificat les desigualtats i la incertesa pel futur, ha enfortit també el sentiment de nostàlgia per un passat ara mitificat. L’extrema dreta s’ha fet forta en aquest Est nostàlgic, que fa trenta anys somiava en ser com l’Oest i que avui sent que s’ha quedat a mig camí. Aquest no és el gir que hauria imaginat Helmut Kohl. Però és la constatació que les transformacions dels últims anys ens han deixat més vulnerables.
COMPLEXITAT. Segons Daniel Innerarity, “la principal amenaça de la democràcia no és la violència ni la corrupció ni la ineficiència, sinó la simplicitat”. Però no és fàcil fer l’esforç d’entendre aquesta complexitat i aquests canvis constants sense quedar eixordats o aclaparats per tant de soroll. La premsa internacional es pregunta aquests dies si encara queda algun mínim espai en el debat polític espanyol que no s’hagi rendit a la lluita partidista. La política ha quedat atrapada en la crispació constant, amplificada pel desastre econòmic i sanitari.
Costa veure la complexitat enmig del simplisme de l’atac per l’atac; en la irresponsabilitat de Díaz Ayuso o en l’insult i en l’estratègia trumpista de denigració de l’adversari. La polarització alimenta el blindatge ideològic, que avui té menys a veure amb les categories clàssiques d’interpretar el món i la política, i molt més amb les emocions. Connectats a la immediatesa, esperem el pròxim capítol, obligats a resistir i a adaptar-nos. Però també a no deixar-nos arrossegar per aquest despropòsit polític.