El dia que el Girona guanyava el Barça, alguns es van fotre un festiu cop de cap contra el radiador de la calefacció. El crani bullia mode central nuclear d’oferta 2x1. Tot era energia a granel: si la pilota entra també podríem alçar-nos amb la victòria de ser capital de Catalunya. Els gironins sempre creuen que lliguen els gossos amb llonganisses, però són temps de frankfurts i pequinesos satisfyer. Girona, com Barcelona, també està en hora Gattopardo: la dolça decadència del narcòtic no fet a casa.
Des de la NASA fins a la Bruja Lola saben que Barcelona ha dimitit de ser la capital de Catalunya. Ciutat desnonada espiritualment i realment. Barcelona és una bella dorment sense morrejada. En tot cas saquejada, violada, espoliada. Bufet lliure. S’ha convertit en una pretty woman però sense amor, sense manso que la salvi. Tot són només bitllets. Tindrà pasta-clients però no tindrà persones. Girona al rebuf, com un James Dean esgarrapant la jubilació antiaging de pa sucat amb oli (que no tenen). L’Empordà és l’onzè districte de Barcelona. I com un Txernòbil, tot és radiació. La Costa Brava és esbravada. I Girona, ciutat, tampoc és capital de casa seva. Per això aquest pessebre vegetal i bleda assolellada tot l’any. Girona entra en decadència amb això de capital de les bicicletes. Bona idea, xics, però ei, tot és bicicletes i botigues, i rodes, manillars, seients... Tot ferro, PVC, mercromina. Això sí, tot per als de fora. No pas per als de dins (i ara per rematar-la l’han escollit una de les millors ciutats petites del món per viure). Com el seu nucli antic. Com Barcelona. Com tot.
Els altres ens tenen presa la mida i la cartera i la neurona. Molts se’n van riure d'Alberto Nuñez Feijóo, el líder del PP, quan va dir allò de “Sant Cugat de Llobregat”. Ui, sí. Crec que la criatura liofilitzada s’estava descongelant i no ho feia inventant-se un nou poble de Catalunya, sinó assenyalant el futur com un Colom conqueridor. Ni Barcelona serà capital de Catalunya, ni Girona, ni Sant Esteve de les Cames que em fan Figa. Ei, tampoc Santa Àgata que ha deixat de ser Beata. El futur, el demà, l’esdevenidor és clar i no català.
Hi ha moltes probabilitats, fent totes les permutacions, combinacions, alteracions i el que faci falta, que la capital de Catalunya dels propers anys, dècades, segles surti de llocs com Villanueva y Geltrú, Sant Sadurní de Noya, Sant Baudilio de Llobregat, Vich, Sant Fausto de Campcentellas, Sant Fructuoso de Bages, Lérida, Sant Quirico de Besora, Villafranco del Delta, San Esteban de Llémana... Tot noms rebatejats pel franquisme. Bé, volem dir per aquest estat-nacional-espanyol-el-que-faci-falta etern. Ens ho estem venent tot. El país, el paisatge, les persones... Barcelona ja és un cadàver i ara la ferum de mort s’estén pertot, ara sí, “territori" mortuori. L’èxode ha començat. Walking dead de zombis nostrats. Travessant el desert que no és desert. Tot és lògic, normal, racional, natural.
Si no tens orgull de viure i ser de casa teva, te la foten. Ho estàs dient, demanant: estic en venda. Fot-me fora. Som un desnonament nacional. I acabarem sent això, també, una ficció nacional: Santo Jacinto de Llobregat, Higueras, Tortilla de l’Ampurdán, Vente pal Ebro, Suerte, El Pueblo de Seguro... I el que la demanda vulgui i l’oferta bulli.
