El Girona guanya el Barça fins i tot en la megafonia. A Montjuïc no se sent gaire (ni falta que fa, total pel que posen) i al Camp Nou s’havia anat convertint en una cridòria de barraca de fira. A Montilivi van punxar l’himne de la Champions al final del partit, i va ser com convidar els aficionats a tocar el cel amb les mans. Els detalls decideixen i el Barça, perdut en el seu laberint, ja fa molt de temps que no té cap detall.
La classificació del Girona per a la Champions és una extraordinària notícia per al futbol en general i per al català en particular, pel que té d’inesperat i inexplorat, i pel trencament que significa del monopoli blaugrana. Un trencament, a més, incontestable i personalitzat: 2-4 a Barcelona corrent com avions i 4-2 a Girona en un intercanvi de cops demolidor. Cadascú té els seus colors però, avui, el Girona guanya la simpatia del club que, venint de Segona i amb treball metòdic, ha posat en evidència el Barça... i l’Espanyol.
No és un canvi de guàrdia. Hi ha Barça per estona entre els més grans del món per una qüestió de nom, d’història, de volum i d’interessos econòmics, però un Montjuïc ple de turistes i buit de socis, fent l’onada amb un empat, explica fins on ha arribat la imprudència de governar a cop d’intuïció.
Laporta ja és un president que s’emociona com Núñez i governa amb guàrdia pretoriana (expressió del dimitit vicepresident econòmic Eduard Romeu), impermeable a la quantitat de talent barcelonista que podria ajudar-lo a treure el club del sot en el qual està. Una decisió estratègica com la continuïtat de Xavi va ser despatxada entre llàgrimes, petons, abraçades, narratives de mirar-se als ulls i solucionar-ho en dos minuts. En efecte, qualsevol projecte necessita estabilitat. El problema del Barça és que el govern que hem vist en aquests tres anys és molt inestable.
