12-M: girar full o canviar de llibre

Les eleccions catalanes són ben a prop, a tocar dels dits. Superada la incògnita basca, i a l’espera de la decisió del president Sánchez, queda per escatir què passa a Catalunya. De les tres nacions de matriu no castellana, sabem que Galícia la governa el PP, Euskadi els nacionalistes bascos del PNB amb el probable suport dels socialistes, i queda per esbrinar com es dibuixa el mapa polític català.

La primera constatació que cal fer en el cas català és que el panorama està totalment obert. No s’entreveu un resultat clar i, sobretot, no s’albira una suma nítida per formar govern. Aquesta situació d’incertesa, des de l’òptica dels votants, no resulta necessàriament dolenta. De fet, com menys decidit està un resultat, més decisiu resulta cada vot. Aquest cop, no només cada vot compta, sinó que cada vot decideix. Aquesta realitat s’hauria de convertir en un estímul per millorar la participació, malgrat la sensació de desencís o de frustració que es pugui tenir pel clima polític a casa nostra.

A parer meu, hi ha dos grans temes que estan en joc: el model de país i l’horitzó nacional. Tot i que estan intrínsecament entrellaçats, no són exactament el mateix. Per model de país entenc el tipus de societat que defensem: més lliure o més controlada; amb més dependència de la gestió pública o més participació del món privat; amb una economia més dinàmica, o més frenada; amb una pressió fiscal més alta, o més moderada; amb un esperit més reformista, o més conservador; amb un control de la despesa pública, és a dir, dels diners de tots, més exigent, o més lax; amb un accent sobre els drets dels ciutadans, o també sobre els seus deures; amb una identitat cultural i lingüística més pròpia, o més relativa; amb un sentit de pertinença a Europa més profund, o més superficial... En fi, el país que cadascú de nosaltres té al cap.

L’altre gran tema és quin grau de llibertat política volem per al nostre país. És a dir, si volem o acceptem més o menys dependència de l’estat espanyol. Durant dècades, el consens majoritari era clar: autonomia catalana dins del marc d’una Espanya europea. En els darrers dotze anys, aquest consens ha quedat seriosament alterat. Molts catalans abracem avui la idea d’una Catalunya independent dins del quadre d’una Europa més federal i més unida. El fet que actualment no es donin les condicions, ni internes ni externes, per assolir aquest objectiu, no significa que molts ciutadans abandonin la idea, ni l’ideal.

Avançar decididament en els dos grans temes, model de país i horitzó nacional, requeriria disposar d’unes majories que avui costen d’imaginar. En un moment de crisi duríssima i de necessitat de prendre decisions tan difícils com impopulars, CiU disposava de 62 diputats, prop de la majoria absoluta. Sis anys després, el 2016, en plena escalada del projecte sobiranista, Junts pel Sí va tornar a tenir 62 diputats, amb el president Puigdemont al capdavant, després del meu pas al costat. Ara, quan s’especula sobre el resultat de les eleccions del 12-M, es dona per bo que treure 40 diputats pot ser molt bon resultat. Resulta evident que tot ha canviat molt, potser massa, en poc temps.

Tanmateix, procurem veure les coses amb un prisma positiu. En absència de majories sòlides, la cultura de coalició s’imposa. I no oblidem que els precedents esmentats, CiU durant dècades i Junts pel Sí durant un parell d’anys, van ser fruit de la mentalitat de suma, d’aplegar idees i voluntats de gent diversa, de buscar i trobar la síntesi comuna. Si la política és l’art de fer possible allò que és necessari, avui resulta absolutament imprescindible reconstruir aquesta cultura de coalició. Si no ho fem, la inèrcia ens portarà a la paràlisi, i aquesta a una decadència suau. Ara bé, si ho fem, sabent que és possible, podem entrar en una fase més reformista, més ambiciosa i de més lideratge. Estic íntimament convençut que si ho fem així, el país, la gent, respondran. Hi ha set de millora, de recuperar l’orgull, d’alliberar energies i talents.

La gran pregunta, per desfer l’entrellat final, seria al voltant de qui s'hauria d’articular la majoria de govern a Catalunya, a la vista de la fragmentació política que tenim. En el transcurs de la campanya electoral em pronunciaré sobre la meva preferència i el sentit del meu vot. Tanmateix, no cal anar gaire lluny per comparar situacions: si agafem el recent exemple basc, els dos primers, PNB i Bildu, són partits d’obediència i prioritat basca. Traduït a Catalunya, l’esquema seria Junts i ERC, per aquest ordre. El PNB pilotarà el govern, per dues raons. Perquè ha quedat primer, i perquè el tripartit no suma. Certament, han decidit girar full d’una etapa, però resulta molt clar que no han canviat de llibre. El futur lehendakari seguirà sent una persona lliure, sense dependències de fora d’Euskadi, i haurà de respondre només davant del poble basc. A Catalunya es parla de girar full, però parem atenció que no acabi essent un canvi de llibre en tota regla. Que cadascú, lliurement, posi noms i cognoms a l’equació que hem de resoldre el 12-M.