Que el nou tema de Junts per Catalunya sigui la immigració ha agafat a molta gent baixant d’Arbeca. No cal dir que és culpa de Carles Puigdemont i els seus: com explicava perfectament la Núria Orriols en aquest diari, el 2017 absolutament ningú parlava d’immigració, i els postconvergents s’hi han sumat a correcuita per respondre a la tendència europea i a la competició electoral amb Sílvia Orriols. La irresponsabilitat per no haver abordat el tema durant anys és tan irrefutable com que, quan un partit rectifica, el judici sobre si la cosa anirà de debò o tot és molt poc fiable és una qüestió que pertany al terreny de la metafísica o, encara pitjor, als articles d’opinió dels pròxims mesos. Aquest article d’opinió voldria ser una mena de prèvia per poder entendre millor la conversa que està a punt de sacsejar-nos.
La novetat cultural més rellevant sobre la immigració neix de l’esquerra: hem passat de la lluita clàssica entre la dreta reaccionària i el centre liberal a una confrontació entre una dreta i una esquerra eminentment identitàries mentre el centre s’enfonsa. El territori que sabíem navegar era el de la segona meitat del segle XX. Després de les guerres mundials i de la Guerra Freda, el món havia quedat vacunat contra els perills del nacionalisme i el totalitarisme, i habitàvem el final de la història de Fukuyama. L’aliança entre democràcia liberal i capitalisme havia triomfat, i les diferents identitats del món anirien convergint en uns mateixos valors mentre que les diferències culturals es convertien en simple curiositat folklòrica, com el Fòrum de les Cultures. Alguns conservadors ploraven per la puresa perduda, però tothom tenia clar que la identitat ja no importava. L’esquerra es va apuntar a la creença que el mercat global seria un bon instrument per dissoldre les tensions i arribar a la vella utopia universalista i igualitària que havia somiat el comunisme, i a sobre sense haver de fer gaire més que asseure’s a gaudir.
Passa, però, que les diferències identitàries sí que importaven. Malgrat els avenços del feminisme o l’antiimperialisme, hi havia certes formes d’opressió que continuaven estant inscrites en el cos dels oprimits que no s’erradicaven. De tant en tant, algun negre es feia ric i alguna dona presidenta, o algun país del tercer món millorava els números macroeconòmics, però, en termes generals, la igualtat –la que es pregonava des d'aquell discurs suposadament postidentitari– no era real. Així, pensadors i activistes molt diferents, però que compartien una militància esquerranosa, van adoptar el que s’anomena “essencialisme estratègic”. La idea és que, admetent que pensar en termes identitaris és perniciós, cal ser pràctics: si el grup majoritari et discrimina per la teva identitat i la cosa no millora, serà molt més útil associar-se i lluitar en coalicions d’identitats oprimides. Als catalans això no ens hauria de sonar gaire marcià.
La gràcia del discurs de les noves dretes en auge avui és com ha entomat aquest marc fins al final, però capgirant-lo en un joc de suma zero. Potser durant un temps vam ser els poderosos i els responsables de tots els mals del món, però amb l’auge de la Xina i dels petrodòlars del Golf, els occidentals cada cop hi pintem menys, fins al punt que ara la nostra forma de vida està en perill. No només això: aquesta forma de vida occidental seria la que va inventar la neutralitat liberal, la democràcia, el secularisme, els drets humans i tot això que l’esquerra diu que vol protegir. Per tant, en aquest nou món multipolar, caldrà que tornem a separar-nos en civilitzacions èticament incommensurables entre elles –civilitzacions que no té sentit comparar– per protegir el bo i millor de la nostra. Aquí estem i en aquest context arriba la proposta de Junts.
Ara bé, pensar la immigració avui també vol dir adonar-se que, com vam veure amb el terrorisme i les crisis financeres del XXI, la forma de vida occidental està lligada amb la resta de formes de vida del planeta de forma irreversible. En el món actual, el que amenaça la pau i el benestar no són els costums de les tribus premodernes, sinó la competició entre estats que genera mort i desigualtat a totes les nacions del món; una lluita global descarnada que justament explica els fluxos migratoris.
Naturalment, continuar per aquest camí ens portaria a la vella idea utòpica sobre formes de governança i solidaritat globals, que sempre sona a fugida d’estudi. Ara bé, que un govern global estigui molt lluny no vol dir que hàgim de perdre la lògica dels problemes i les seves solucions. Els fracassos de la història de l’universalisme ètic no justifiquen abandonar l’universalisme ètic. En el debat actual sobre la immigració hi ha dues figures inútils que ho protagonitzen tot: una dreta que demonitza els immigrants per raons identitàries mentre manté un model econòmic nacional i global que destrueix la cohesió social que diu que vol protegir, i una esquerra que ja no té cap ambició política útil per a les classes mitjanes i es limita a culpabilitzar la majoria nacional pel sol fet de ser-ho sense aplicar els mateixos estàndards ètics als immigrants o a altres estats i cultures. Els dos extrems es retroalimenten en un debat que només afavoreix l’statu quo. Caldria que aparegués una nova cultura política capaç de tornar a plantejar transformacions globals ambicioses sense caure en la retòrica identitària, perquè aquesta retòrica ens està impedint parlar d’immigració i regular-la per les raons adequades.
