Els gibraltarenys es disposen a afrontar el setge del Brexit
Enviat especial a Gibraltar-Si us voleu estalviar les cues de la frontera, deixeu el cotxe a La Línea, al pàrquing de la Focona.
-La Focona?
-Com que la frontera era una cruïlla de dos carrers, o sigui, quatre cantonades, els gibraltarenys en diem four corners, que en llanito es pronuncia focona.
I així, tot. El llanito són dos conceptes: el dialecte que parlen a banda i banda, creat pels que no sabien castellà i s’havien d’entendre amb els que no sabien anglès, i el gentilici que designa els gibraltarenys de generacions.
Són uns tipus que sopen a dos quarts de vuit i envien els fills a estudiar la carrera a Londres (tot pagat pel govern de Gibraltar) però que quan se’ls dispara la vena còmica semblen Los Morancos: “Tu saps per què d’una cosa bona se’n diu que és chachi ”? Perquè després de la Guerra Civil Espanyola, els espanyols es morien pels productes anglesos que teníem a Gibraltar. I per dir que eren de bona qualitat, ho abreviaven dient: “ This is Churchill ”, en llanito, “ Esto es chachi ”. ¿I no t’he explicat que napia ve de Lord Napier, que va ser governador de Gibraltar i tenia un nas molt gros?”
Però aquesta setmana als llanitos se’ls ha torçat un pèl el somriure. Va ser arribar la carta del Brexit a Brussel·les i començar a passar coses rares a la frontera. Dimecres al vespre, tres hores llargues per sortir en cotxe de Gibraltar. Tres hores dins el cotxe per fer cinc-cents metres en línia recta. Tres hores que van pagar, sobretot, alguns dels més de 10.000 espanyols que entren a treballar cada dia a Gibraltar i que tornaven a casa després de la jornada laboral. La conversa amb el policia de Sa Majestat britànica, amb casc de bobby, anava així:
-Sàpiga que des d’aquest punt en té per tres hores.
-I per què?
-Per què? La policia espanyola està demanant la documentació un per un.
-I això per què ho fan, per fotre? -[Rient] Bueno, esto yo no lo he disho, lo ha disho usted.
No els ve de nou, tenir problemes a la frontera. De fet, ja han creat una aplicació que te la baixes i tens la informació de les cues en temps real. Quan algú que viu o treballa a Gibraltar se’n va cap a Espanya diu: “Me’n vaig a les cues”.
Joe Hernández, cap d’Esports i Oci del govern de Gibraltar entre el 1989 i el 2014, exàrbitre internacional de bàsquet, encara recorda quan Franco va tancar la frontera el 1969: “Ens va trencar la família. La meva àvia, que vivia a La Línea, se n’anava i caminava fins a la seva Reixa, i nosaltres anàvem a la nostra, separats per dos-cents metres, i li preguntàvem a crits: «¿Àvia, com estàs?»Al final es va posar malalta i va venir a viure casa. Però no va entrar per la frontera, esclar, sinó que va embarcar aquí, a Algesires, va baixar a Tànger i a Tànger va tornar a creuar l’Estret i va desembarcar a Gibraltar”.
A favor de la UE
Els gibraltarenys van votar massivament a favor del Remain. “El Brexit -opina Hernández-és un canvi més en la història de Gibraltar. Hem vist de tot: durant la Guerra Mundial, se’n van endur totes les dones i els nens a Anglaterra. Durant anys hem sigut gairebé una base militar, amb dotze mil soldats. Quan van marxar, el govern de Gibraltar va convertir les casernes en cases de protecció oficial. Ara tenim aquí empreses de tot el món de joc online que donen feina a programadors informàtics, a gestors de carteres d’apostes per a clients fixos i a creadors d’apostes, les 24 hores del dia. El gibraltareny és camaleònic, i ens adaptarem una vegada més”.
Tito Vallejo Smith va treballar durant quaranta anys a les oficines de Gibraltar del ministeri de Defensa del Regne Unit. Encara que és civil, va arribar a tenir l’equivalent a la graduació de capità. “Jo, als espanyols, no els entenc. En comptes de seduir-nos, ens tracten malament. ¿Tu creus que han de posar tres hores de cues? I això, ¿a qui perjudica més? Als espanyols mateix! Als deu mil que entren a treballar cada dia! ¿Tu creus que això és normal? Doncs et dic una cosa, com més m’avassallen, més gibraltareny em sento. És que no n’aprenen -diu amb un accent andalús indissimulable-. El gibraltareny és supervivent. El màxim que ens pot passar és que ens tornin a tancar la frontera. Bé, doncs si els espanyols no deixen entrar la seva gent, portarem la mà d’obra de Portugal o del Marroc, com ja vam fer l’altra vegada”.
A La Línea tampoc no les tenen totes. L’Ajuntament ha publicat l’ Estudio socio-económico del impacto del Brexit en La Línea de la Concepción. Les xifres són demolidores: atur a La Línea, un 35%; a Gibraltar, un 1%. A La Línea, un 20% de la gent no té estudis o no ha acabat la primària. Alguns acaben treballant a les màfies del contraban del tabac i del haixix, que anualment representa un frau d’uns 325 milions d’euros. I no tot és la feina, sinó també la residència i el consum. És molt més barat llogar un pis a La Línea que a Gibraltar. I el menjar, i la roba. En canvi, la benzina, l’alcohol i el tabac són més barats a Gibraltar. Si Espanya toca la frontera, molta gent tremolarà.
El Penyal s’ho mira tot amb supèrbia. Superbes onegen les banderes britànica i espanyola a banda i banda de la Reixa. Tito Vallejo mou el cap: “El meu pare sempre em deia: «Tito, l’orgull no et treu la gana»”.
