Des de les eleccions del 12 de maig hi ha hagut una sèrie de moviments que recorden els minuts inicials d’un partit de futbol: els aspirants mostren intencions vagues i s’esforcen sobretot a no cometre errors. Hem vist els independentistes situar Josep Rull a la presidència del Parlament; Puigdemont optant a la investidura i després rectificant; Salvador Illa renunciant a explicar el seu programa davant de la cambra, i pactant després amb els sobiranistes perquè els diputats exiliats puguin votar. Tot plegat, maniobres que allarguen l’agonia i ens situen davant la perspectiva, poc encoratjadora, d’una repetició electoral que no sembla que hagi de desencallar res.
Hi ha, però, un punt en comú en aquests moviments especulatius: i és que la dreta espanyolista –PP i Vox– està fora de totes les equacions. Com també els dos diputats d’Aliança Catalana. A la pràctica, és un cordó sanitari que demostra que la dreta espanyolista i la ultradreta estan fora dels grans consensos de país. I està bé que sigui així, perquè està més que demostrat que a Catalunya cap canvi substancial no tindrà prou força al darrere si no es posen d’acord el primer partit en nombre de vots –el PSC– i el principal bloc ideològic del Parlament –el sobiranisme–. Si l’independentisme té la temptació d’arraconar els socialistes cap al “bloc del 155” es quedarà sense força coercitiva tant a Barcelona com –sobretot– a Madrid.
I no podem menystenir el risc que Salvador Illa, si se sent menystingut, miri cap a la dreta: a Barcelona ja va acceptar els vots del PP per desbancar Xavier Trias. Al Parlament amb això no faria prou, però si hi ha repetició electoral, qui sap què pot passar. I per a Feijóo, qualsevol acostament als socialistes és una manera de desmentir Ayuso i fer-se un espai al centre de l’escena. De l’escena catalana, també.
Això no vol dir que ERC i Junts abaixin el llistó de les seves exigències. El concert econòmic és una condició central, no només perquè és de justícia, sinó perquè si Catalunya no mou peça, el PSOE o el PP tampoc no ho faran, per evitar una guerra civil entre els seus barons. Tots els canvis en el sistema de finançament els ha impulsat Catalunya, des dels temps de Pujol i Felipe González. Per a Pedro Sánchez suposa un repte gegantí, un autèntic reset de l’Estat de les Autonomies i de les finances de l’Estat. Per a Catalunya, la disponibilitat dels seus recursos s’acosta bastant a una qüestió de vida o mort, veient la magnitud dels reptes socials, econòmics i ambientals. La paradoxa del tema és que, qui se’n beneficiaria, com a president, seria Salvador Illa.
Si Sánchez vol mantenir-se en el poder amb el suport del sobiranisme català, només té un camí. O potser no? Especulem: si la qüestió del finançament s’enverina, podria ser que Sánchez plantegés una alternativa, igualment complicada: regalar l’abstenció del PSC perquè Puigdemont sigui president, a canvi del suport de Junts a Madrid i substituir el concert econòmic per un pacte inversor conjuntural. Aleshores al sobiranisme se li plantejaria un interessant dilema: ¿Salvador Illa de president, gestionant un pressupost esplèndid fruit del concert econòmic, o Puigdemont de president, obligat a portar-se bé amb el PSOE per no perdre el seient?
La primera opció és la més efectiva per demostrar el pes específic del sobiranisme i per atorgar més sobirania financera a Catalunya, però també dona al PSC l’oportunitat d’instal·lar-se a la Generalitat. La segona, en canvi, garanteix un president independentista però amb Puigdemont obligat a negociar amb el PSC i a no collar Sánchez. Restitució però sense mirar al passat.
És una tria endimoniada, però crec sincerament que no es produirà... almenys amb la composició actual del Parlament.
