La cap de files d’ERC a Barcelona, Elisenda Alamany, estava desolada perquè l’acord amb el PSC, que li havia de permetre gestionar les competències de turisme, va ser dinamitat per una curiosa coalició de militants i alts càrrecs del seu propi partit, en una assemblea que es va haver d’ajornar sine die. Però sempre es pot consolar veient el xàfec que ha caigut sobre Jaume Collboni per l’exhibició de Fórmula 1 al bell mig de l’Eixample. Els socialistes ja eren conscients del rau-rau popular contra el turisme i la política d’esdeveniments que caracteritza la gestió municipal, però ara realment s’han espantat i l’alcalde ha comparegut a correcuita per dissipar la fumera dels cotxes amb l’anunci del tancament de tots els pisos turístics en quatre anys. Tot i que el meu escepticisme és total, me n’alegro. Perquè aquesta és potser la primera derrota tàctica del bloc del creixement a tot gas, que tan folgadament va aconseguir la victòria a les eleccions catalanes, enfront dels partits que el PP titlla de “defensors del NO a tot”.
Acabar amb la xacra dels pisos turístics –o dimensionar-ne el nombre, si més no– és un pas en la bona direcció i, de fet, ja formava part del decret de la Generalitat de l’any passat, i de l’acord avortat entre el PSC i ERC. Es tracta de fer front simultàniament a dos dels grans problemes de les nostres ciutats i zones “tensionades”. Un, la gentrificació i la despersonalització; l’altre, la manca d’habitatge a un preu raonable. Malgrat tot, és coneguda l’habilitat dels propietaris dels pisos turístics per rifar-se totes les normatives a través de les escletxes legals. Una d’aquestes escletxes és el lloguer de temporada, que la consellera Esther Capella va intentar regular, però va fracassar per l’oposició conjunta de Junts i el PSC. Si ERC negocia amb Salvador Illa, espero que aquest tema hi aparegui (i el Hard Rock també, de passada). Segur que Collboni hi estarà d’acord.
La indignació dels barcelonins que se senten cada cop més desplaçats en una ciutat cara, turistitzada i, per què negar-ho, descatalanitzada, és raonable. I malgrat tot, hi ha algunes actituds amb les quals no simpatitzo. Crec sincerament que l’al·lèrgia de determinats col·lectius als grans esdeveniments esportius no representa la voluntat majoritària d’una ciutat que té una gran tradició en aquest terreny. Barcelona tindrà sempre un component d’aparador (perquè és una ciutat magnífica) i això vol dir acollir fires, congressos, festivals i tota mena d’esdeveniments propis d’una capital. No crec que la majoria de barcelonins vulguin que això canviï; els agrada viure en una ciutat on passen coses. El que sí que volen, en canvi, és control i regulació, protegir el benestar veïnal i evitar que l’economia de la ciutat depengui exclusivament del sector terciari. Trobar el punt d’equilibri en tot això deu ser difícil, però no impossible.
També crec que la turismofòbia resulta injusta si s’expressa directament sobre els turistes, que en general són gent com nosaltres, que admira el nostre país i que té la sort de fer una cosa que els seus avis possiblement no es podien permetre, és a dir, veure món. Se’ls ha d’exigir civisme (com als locals), s’ha de fer pagar taxa turística, s’ha de regular tot el que sigui regulable. Però els enemics de debò no van pel Barri Gòtic fent fotos en bermudes. No; vesteixen força millor, són d’aquí o de fora, però paguen impostos ves a saber on, i s’estan fent d’or especulant amb l’habitatge, eludint la llei, desnonant veïns, muntant cadenes de tavernes on se serveixen tapes infectes a un preu indecent, i franquícies que venen figures vagament modernistes de toreros i manolas.
El veritable problema associat al monstre del turisme no és l’incivisme; és l’avarícia.
