Quan s’accedeix a llocs de govern, es poden fer coses de profunditats i pretensions diverses. Alguns polítics, si tenen poc a aportar, només els ocupen amb la finalitat que no ho faci el contrincant, sigui per cinisme, per deixadesa o bé perquè el que és terrenal senzillament no va amb ells. A Catalunya coneixem bé aquesta actitud. Quan el sentit de la responsabilitat porta a governar de manera efectiva, com cal, hi ha dues grans maneres d’afrontar-ho en les diverses àrees: o es gestiona millor el que ja hi ha, o bé es transforma allò que necessita canvis substancials. En general, els governs decideixen, en funció de prioritats, en quins àmbits endegar canvis profunds, mentre deixen els altres en el terreny de la continuïtat, millorant-ne potser només les formes. No es poden afrontar transformacions globals a risc d’obrir massa melons i no poder-ho controlar. El sentit polític és el que porta a decidir el què, el quan i el com. És aviat, encara, per interpretar què transformarà i què gestionarà el govern de Salvador Illa. Ja estan clares algunes apostes en les quals vol entrar a fons, mentre que d’altres no tant. Va clarament a transmutar l'habitatge, la rehabilitació de barris, el combat contra la desigualtat, l'atenció social, les infraestructures, la mobilitat i el finançament autonòmic. No és poca cosa. Tot i semblar necessari, de moment no és tan evident que busqui revertir amb canvis de paradigma el decaïment de l’ensenyament i la salut. Especialment en aquest últim cas, resulta imprescindible, després d’anys de degradació d’una sanitat pública desfigurada pels interessos que es mouen en aquest sector i que degraden allò que hauria de ser estrictament públic.
Tradicionalment, l’àmbit de la cultura sol estar en allò de “millor no remenar gaire”. Es busca assegurar unes quantes infraestructures vistoses, una programació lluïda, i els creadors de manera espontània ja faran la resta. Molts d’ells conformen poderoses indústries culturals que ja s’ocuparan de facturar, i millor tenir-los de cara. Aquest laissez faire permet estar políticament tranquils, però implica, al cap i a la fi, creure que la cultura en totes les seves dimensions és poc més que un subsector de la decoració. Una visió molt de dretes: programació al Liceu i al Palau de la Música, un Teatre Nacional, algunes grans exposicions de renom, setmanes del llibre en català i poca cosa més. S’hi afegeix alguna biennal de pensament, que fa modern. La política cultural, a Catalunya, fa temps que és més aviat provinciana, fins i tot amb els afegitons alternatius d’una certa esquerra. Barcelona i Catalunya han estat històricament referents culturals, llocs d’atracció per a la producció, el consum i les indústries culturals. Això, ara, dista força de ser així. Encara que emprenya a tothom recordar-ho, Félix de Azúa ho va explicitar de manera sorollosa, fa quaranta anys, amb la metàfora del Titanic. El nacionalisme té sempre tendència a empetitir la dimensió del fet cultural, i no només pel reduccionisme lingüístic que sol practicar. Excessiu amor pel que és folklòric, historicista i local, i més aviat aversió al que és universal i avantguardista. Que hi hagi més hipsters que mai no vol dir que disposem d’un bon ecosistema cultural, i encara menys, modern. Les indústries, entre ella l’editorial, ja no tenen el pes que tenien, mentre que a la de cinema i continguts audiovisuals li costa aixecar el vol. La programació teatral és trista, i en l'àmbit musical sembla que la creativitat ens ha abandonat darrere d'apostes adotzenades del tipus Eufòria.
Després de tants anys en què la producció cultural rebia suport –i se subvencionava– només en la mesura que fos en català i no pel que aportava, necessitaríem un canvi de paradigma també en la política cultural. Massa dubtes i debats estèrils sobre “què és cultura catalana”, quan el que caldria és entendre que és universal, i que hauríem de facilitar-la en tots els nínxols de producció i de consum sempre que sigui innovadora, de qualitat i exigent. Necessitem obertura de mires, horitzó ampli, uns equipaments suficients i abandonar el relat queixós d’un país constantment constret per la llengua i per una “cultura pròpia” que s’ha reduït poc més que a folklore empobridor per part d’aquells que diuen defensar-la.
El relat cultural que de moment tenim encara és el de la nyonya Catalunya pujolista. Molt kitsch. A l’esquerra n'hi correspondria un altre i la societat catalana el necessita. Encara que tot govern tendeix al centre i a voler ser transversal, el d’ara és l’alternativa al que hi havia abans. Resulta paradoxal que aquells que des del nacionalisme diuen defensar el país en realitat l’empetiteixin. Ara podem tenir un projecte cultural nou, engrescador, obert al món i que torni a situar Barcelona com a lloc de referència i gaudi cultural, i no per atraure més turistes. Caldrà que la capacitat de gestió de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat remin en un mateix sentit, que hi posin recursos, però sobretot que assenyalin un nou camí. Des de la cultura es construeix l’imaginari col·lectiu. No seria propi d'una alternativa continuar com fins ara.
