Descomposició. Si més de la meitat dels votants d’un país com França voten candidats que els politòlegs etiqueten com a “antisistema”, ¿el problema és dels votants o del sistema?
Hi ha un llibret petit, editat el 2012, que reprodueix una conversa entre el filòsof Edgar Morin i François Hollande en plena campanya per a la presidència. Morin adverteix Hollande que el neoliberalisme, fins aleshores, només ha suscitat dues respostes a Europa: la còlera justificada de Grècia i el retorn al nacionalisme autoritari a Hongria. “¿No són dos senyals d’alarma que indiquen la necessitat d’una nova via?”, li pregunta el filòsof. Una dècada més tard, Viktor Orbán ha doblegat la democràcia hongaresa fins a garantir-se el control total dels poders de l’estat, un de cada tres francesos vota extrema dreta, i el Partit Socialista –del qual Hollande va ser l’últim representant a l’Elisi– està amenaçat de desaparèixer, condemnat a la irrellevància política i l’esfondrament econòmic, amb menys d’un 2% dels vots a la primera volta de les presidencials franceses. Als hereus del gaullisme, encapçalats per Valérie Pécresse, no els ha anat gaire millor. És la descomposició definitiva del sistema de partits que havia estructurat el paisatge polític de França des del 1965. Els senyals d’alarma feia anys que sonaven, instal·lats com a música de fons d’un naufragi a càmera lenta.
Percepció. Més d’un terç dels joves d'entre 18 i 24 anys que van anar a votar diumenge van votar el candidat de França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon. Entre els de 25 a 34 anys, Emmanuel Macron va quedar en tercera posició per darrere de la líder de l’extrema dreta, Marine Le Pen, i, de nou, de Mélenchon. En canvi, el president arrasa entre els votants de més edat.
En la distribució territorial del vot, Le Pen domina el nord industrial i la costa mediterrània. Mélenchon s’ha imposat en alguns suburbis de París i a la França d’ultramar. L’un o l’altre s’imposen allà on guanya el malestar; on més se sent la incertesa pel futur o més lluny es perceben les elits polítiques que governen el país.
Tant se val el que diguin les xifres macroeconòmiques: les percepcions individuals són les que decideixen el vot. Les dades confirmen que l’atur ha baixat, que el poder adquisitiu de la població amb rendes més baixes ha pujat, que el PIB va clarament a l’alça i que el nivell d’inflació és molt inferior, per exemple, a l’espanyol. Però el malestar hi és: les cues davant dels serveis socials; la indignació per una violència policial que ha anat a l’alça durant el quinquenni de Macron; l’encariment pels preus dels lloguers; i el convenciment profund entre els joves que el seu futur serà molt més incert i insegur que la vida que han portat els seus pares.
Feblesa. Les presidencials franceses dibuixen perfectament la por dels votants, però també les angoixes de la política tradicional. Macron va voler fagocitar, el 2017, tot el centre polític, i es va condemnar a ell mateix a la debilitat d’una investidura com a mal menor. Segur que aquesta no era la “nova via” que reclamava Morin per acabar amb “la pèrdua de l’esperança” que es respirava a Europa i a França.
Avui Macron és el president d’una democràcia “defectuosa” (segons l’índex anual de The Economist). La seva estratègia de declarar la mort de l’eix esquerra-dreta ha acabat enfortint els extrems. L’auge de Marine Le Pen ha deixat de ser un accident. L’extrema dreta és avui més a prop d’arribar al poder en un futur immediat. Entre tots ho hauran fet possible.
