Som molts els que esperem que la nova legislatura serveixi per atacar, per fi, els reptes pendents de l'administració a Catalunya. I en aquest sentit voldria fer una lectura crítica de l'article de Germà Bel "Corrupció, nepotisme i gestió pública a Catalunya" (ARA, 2 de setembre), del qual celebro la publicació, perquè aporta llum i solvència sobre qüestions d’actualitat recurrent des d’una perspectiva que normalment s’ignora. Ens recorda que la definició de la corrupció que fa Transparency International abasta el nepotisme, i denuncia l’abús de la política en l’assignació de llocs de treball prescindibles per a l’organització, i la manca d’avaluació de les persones designades, pel biaix implícit a les relacions personals que mantenen amb aquelles que les han nomenat. És ben cert que, aquests factors i d’altres que també assenyala Bel, estan en la base d’una pràctica consolidada en les administracions públiques catalanes, emprada per totes les opcions polítiques, sense que disposi de cap mena de retret; ni públic, perquè –com diem– tothom en fa ús, ni privat, perquè la ciutadania fa temps que ho té assumit i ho ha afegit al sarró que congria la sostinguda desafecció vers la cosa pública.
Dit això, pensar que aquesta xacra es corregeix copiant l’Estat, mitjançant la restricció de l’accés a secretaries generals, direccions generals i direccions de serveis a persones que disposin de la condició de funcionàries, no sembla el millor antídot per combatre el nepotisme. No és que a l’Estat no hi hagi aquesta mena de corrupció dins de l’ocupació pública. Els dos partits hegemònics compten amb funcionaris a manta, que deuen favors o volen cobrar-los i mostren una lleialtat partidista a prova de bombes, a la qual subordinen –tantes vegades com calgui– l’exercici de responsabilitats públiques, sense cap mena d’escrúpol. És així que, cada cop que hi ha canvis en el govern a l’Estat, es produeix la baixa dels funcionaris adeptes al govern sortint, que han ocupat càrrecs i llocs directius, per reincorporar-se al servei públic en posicions, sovint, prescindibles per a l’organització, si no és que són captats pel sector privat –en reconeixement de serveis prestats– pel sistema de les portes giratòries, mentre que simultàniament es nomena un volum similar d’ocupació pública afí al nou partit governant. Tot plegat, en aplicació d’una cultura secular, arrelada al moll de l’os de la constel·lació pública peninsular, que ja denunciaven Larra i Galdós.
Adoptar el model que el 1997 va impulsar el Sr. Aznar és combatre la colonització de la direcció pública per part de la política, mitjançant el seu segrest per part de l’ocupació pública. I crec que disposem de prou exemples, darrerament prolixos en l’esfera judicial, per afirmar que fer això és despullar un sant per vestir-ne un altre. Fer nostre el patró estatal suposa estendre, intramurs de la funció pública, la patologia descrita pel professor Bel, amb el conreu d’un model endogàmic en el mercadeig de confiances que limita la recerca dels millors perfils en impedir l’accés a llocs d’alta responsabilitat pública de persones amb capacitació i expertesa contrastades que no engreixen el servei públic.
Altrament, i encara que no serà fàcil, l'erradicació del botí en la designació d’alts càrrecs i directius pot reeixir amb l’impuls i la institucionalització de processos de selecció transparents, competitius i rigorosos que acreditin els mèrits i l'experiència dels candidats susceptibles de ser elegits. Al respecte, fa més d'una dècada que l’Associació Catalana de Gestió Pública defensa la necessitat d’aprovar un estatut de la direcció pública professional de Catalunya, d’aplicació als càrrecs que es consideri de totes les administracions catalanes, incloses les universitats públiques, i als directius dels respectius sectors públics vinculats1.
I pel que fa al projecte de llei d’organització de l’administració de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic institucional, promogut per ERC i que va decaure amb la convocatòria d’eleccions, tal vegada és millor suggerir el retorn a la casella de sortida, per revisar-ne el contingut, atès que d’entre altres despropòsits, i mimetitzant la normativa estatal, amplia gratuïtament la consideració d’òrgans superiors de l’administració a les secretaries generals i sectorials, de manera que la designació dels seus titulars no se sotmet a processos de selecció publicitats, oberts i curosos, sinó que es deixa en mans de la més absoluta i arbitrària de les discrecionalitats.
