La gestió d’un sentiment
Ramon Robert ja no és el conseller delegat de l’Espanyol. No sé ben bé quins han estat els motius del seu cessament. I tampoc m’interessen gaire. Ho lamento per ell: el parell de cops que hem coincidit m’ha semblat una persona afable i seriosa. Però no m’han interessat mai les interioritats del meu club. Tot i que en els últims anys -i gràcies a aquesta columna- he tingut l’oportunitat de fer-ho, no he volgut saber mai qui era amic de qui, qui és perico de cor o no ho és, o si hi ha qui té interessos ocults. Aquest desinterès em permet opinar des de la mirada lliure i innocent de l’aficionat -que és el que sóc- i, de passada, m’evita disgustos en forma de caiguda de mites.
Però suposo que l’explicació d’aquest important canvi en la cúpula directiva no té gaire misteri: és una decisió empresarial feta des dels paràmetres de la gestió. Mr. Chen deu haver analitzat alguns dels indicadors del seu quadre de comandament, deu haver parlat amb membres de l’equip directiu crítics amb Robert i deu haver perdut la confiança en ell. Estic convençut que ha sigut una decisió freda i meditada. Comunicada en el moment precís. A la manera de les empreses serioses.
Perquè l’Espanyol és cada cop més -i manllevo, paradoxalment, l’expressió del mateix Ramon Robert- una empresa (esportiva). El parèntesi és tan meu com intencionat. I decisions com la d’aquesta setmana s’han d’entendre des de la lògica empresarial. Per tant, els clients (socis i aficionats) no tenim prou elements per valorar-la.
Però sovint penso que Mr. Chen no és prou conscient de la singularitat de la seva empresa (esportiva). Pot semblar que la clau és la màgia de la piloteta que entra o no entra. Però no. La missió de l’empresa és sobretot la gestió d’una emoció compartida. Som una comunitat, un espai comú d’amor compartit. Amb el propòsit de marcar gols i guanyar títols. Però el que ens uneix és un intangible difícil d’explicar. El core bussiness és la gestió d’aquest sentiment. I per això és necessari tenir grans professionals de tots els àmbits. No cal que tots siguin pericos. Però difícilment es podrà gestionar aquest sentiment sense compartir-lo. Necessitem lideratges pericos. Que s’emocionin profundament amb partits com el d’ahir. No cal que ho facin tots. Però cap... tampoc.
Esperem amb ganes i curiositat el nom del nou director general. Mentrestant, insisteixo amb una demanda que no és nova: un líder del club ha de ser Òscar Perarnau. Cal que faci un pas endavant.
