Gestió de catàstrofes: més centralisme?
La gota freda desfermada sobre el País Valencià i el sud de Catalunya tingué efectes catastròfics especialment sobre les comarques valencianes de l’Horta Sud, la Ribera Alta i la Foia de Bunyol. Els efectes de la catàstrofe natural han estat amplificats per la catastròfica gestió del govern valencià, que és responsable polític d’uns efectes materials i, sobretot, humans molt pitjors que els que s’haurien produït amb una gestió més endreçada i eficaç. El balanç complet de la catàstrofe, horrorós, tardarà temps a ser conegut amb precisió. Però ja s’han suscitat –encara en calent– debats, idees i ocurrències variades en diversos terrenys; entre ells, el de la gestió de crisis i situacions d’emergència, tant pels aspectes logístics com organitzatius: ¿quina és la millor forma d’organitzar la gestió de situacions catastròfiques? ¿Centralitzadament o descentralitzada? Aprofundim-hi.
En els darrers anys s’ha avançat molt en la comprensió de com organitzar millor la gestió de crisis, arran de l’experiència de desastres recents com l’huracà Katrina als EUA a 2005, o l’epidèmia de la covid. És molt comú considerar preferible la combinació d’un cert grau de lideratge fort i control central a nivell estratègic –segons la dimensió espacial de la crisi– i l’autonomia local i flexibilitat en el nivell operatiu. Com van expressar els noruecs Christensen, Lægreid i Rykkja a 2016 a Public Administration Review: “La competència local, el coneixement i la formació són també factors crucials... els sistemes de gestió de crisi haurien de ser descentralitzats almenys fins a cert punt, cosa que implica que els executius polítics i administratius haurien de facilitar un sistema autoorganitzat de resposta en lloc de tractar de controlar aquest sistema”.
La centralització facilita disposició i control directe de més efectius, cert. Però això pot no ser suficient fins i tot per a estats molt grans, segons la dimensió del desastre; només cal recordar el terratrèmol al sud de Turquia a 2023, que deixà petit un estat tan gran com el turc. A més, aquests efectius poden no estar disponibles in situ, allí on s’expressen els efectes del desastre; allí on les organitzacions logístiques locals i regionals poden tenir un coneixement més precís de l’espai i capacitat d’actuació. De fet, en un estudi publicat també a Public Administration Review, el 2021, arran de la covid, conjunt amb Gasulla i Mazaira-Font, vam analitzar l’agilitat de la resposta política a la covid als estats de la UE i altres de l’OCDE. Vam trobar que la resposta a l’epidèmia havia estat menys àgil (i menys eficaç) als estats centralitzats, i als estats de tipus federal hi havia respostes més àgils.
Això pot semblar contradictori amb la resposta del govern de valencià, i ho és. Una cosa és l’estructura i distribució del poder; una altra, la competència de cada govern, que serà també determinant. I el govern valencià ha estat molt deficient. Però això no assegura que el govern central ho fes millor. Només cal recordar, perquè és ben fresc, el cas de les mascaretes i la covid a Espanya. No pels casos judicials en curs per corrupció, sinó per l’espectacle format quan el govern del PSOE centralitzà les compres de mascaretes i EPIs per fer front a l’epidèmia, del que cada dia ens informaven el ministre Illa i un general de cada braç de l’exèrcit (a les societats molt jeràrquiques l’exèrcit és garantia que tot està sota control). Però, al cap del carrer, molts governs regionals van haver de buscar-se la vida (il·legalment) per aconseguir mascaretes i EPIs, perquè el govern central no tenia cadenes de compra establertes i anava pel món proposant "pagament a tres mesos".
La competència d’un govern específic per gestionar catàstrofes pot ser millor o pitjor tant en el nivell regional com en el nivell central; això és conjuntural. En un estudi publicat a Cambridge Journal of Regions, Economy and Society el 2023, també amb Gasulla i Mazaira-Font, analitzàvem la resposta política a la covid als EUA i els conflictes entre el govern federal i els estats el 2020. Segons els nostres resultats, la manca de poder central de Trump per forçar els estats a aplicar les mesures per ell preferides havia estalviat desenes de milers de morts als EUA.
Tal com va la cosa, un cop passat el moment més calent i tens de la crisi, es produirà potser un debat públic i polític intens sobre la centralització de competències de gestió de crisi. Les crítiques al govern central per no imposar el poder central atesa la incompetència del valencià es poden entendre per l’emoció del moment. Però no es poden comprendre, perquè impliquen atorgar al govern central la potestat unilateral d’avaluar la competència política d’un govern regional. Bé; es poden comprendre quan la crítica, i subseqüent proposta, venen dels centralitzadors.
Esclar que també pot ser que, en una tradició cultural tan potent de sistema unitari i poder centralitzat com la d’Espanya, fins i tot des de l’autonomisme es comparteixi la creença en la superioritat intrínseca de la competència governamental central. Llavors, però, per què calen competències?