Després de votar en contra de l'actualització de les pensions, el Partit Popular acusa el govern de tenir segrestats els pensionistes com a ostatges, surt al carrer a demanar firmes perquè Sánchez alliberi els jubilats (el PP demanant signatures pel carrer és ja una tradició d'infausta memòria) i Feijóo corre a fer-se una foto a una residència geriàtrica. Un seguit de gesticulacions absolutament descompassades amb l'objectiu, que el PP sol aconseguir, de desviar l'atenció respecte de la seva responsabilitat: no és tan sols el primer partit de l'oposició, sinó també el primer partit del sistema polític espanyol, i aquest fet és causa i conseqüència alhora de les mancances estructurals de la democràcia espanyola. En el cas concret de la votació de l'increment de les pensions, ha recorregut a una argúcia habitual del seu repertori, com ara esgrimir una qüestió formal (la sempre dubtosa tècnica legislativa dels decrets òmnibus) per amagar la qüestió de fons (la guerra de desgast contra el govern). Fa massa temps que el PP s'ha acostumat a la política de les escenificacions barroeres, presentant-se invariablement com a víctima quan és el partit sistèmic per antonomàsia. Si el PP té ganes de combatre els mals de les lleis òmnibus pot mirar al seu govern a les Balears, que va votar a favor d'un paquet de mesures que suposadament eren per desregular la construcció en rústic però incloïen un seguit d'esmenes de Vox que suprimien el català com a llengua oficial de les Balears i com a llengua vehicular de l'ensenyament. Van dir que ho havien votat per error. Dos mesos després, seguim pendents de conèixer la sortida jurídica al desgavell causat aquell dia. El PP gesticula, doncs, mentre el seu partit germà i fill (mantenen una relació saturnal), el neofranquista Vox, s'engreixa. Sobretot quan al PP del decaigut Feijóo li surt malament la jugada, com ha tornat a passar en aquesta ocasió.
I és que Junts ha aconseguit arribar a una transacció amb el govern espanyol (el vot afirmatiu al nou decret de les pensions a canvi d'un sí dels socialistes a una moció de confiança, que ja es veurà si va endavant o no) i ha descol·locat així el PP, que tot just la setmana passada havia vist amb complaença com els postconvergents tornaven a orbitar a prop seu en matèries socials. Junts, per tant, també gesticula, en el seu cas amb el propòsit de demostrar que els seus set diputats són capaços de doblegar el prepotent Sánchez, a qui de tota manera necessiten al poder perquè l'alternativa del PP i Vox té com a prioritat derogar la llei d'amnistia i reactivar, enfortida, la persecució contra l'independentisme. I gesticula també el PSOE, que mai ha deixat d'anar a rebuf del PP en tot però que ara necessita subratllar el divorci existent entre els dos grans partits espanyols, i al fons de l'escena gesticula també Sumar, intentant treure una mica el cap en un escenari polaritzat. I així, amb els plens del Congrés convertits en espectacles setmanals de renou i fúria, s'ha avesat a discórrer la política espanyola.