El gest correcte
Encara no entenc com els meus pares m’hi van deixar anar. El gener del 76 jo només tenia catorze anys i ningú estava segur que durant el concert no hi hagués alguna mena d’aldarull.
Hi havia dos arguments a favor de la magnanimitat paterna: que hi anava amb la meva germana gran i la seva colla d’amics, i que tothom sabia com era d’important per a mi, aleshores, en Lluís Llach. Crec, en definitiva, que m’hi van deixar anar per no haver-me de sentir.
M’havia enamorat d’en Llach en la intimitat de l’habitació que compartia amb la meva germana i a través dels seus discos. A casa el cantautor gaudia d’un gran respecte, afavorit pel fet -no gens menyspreable en una família d’exiliats empordanesos- que el noi era nascut a Verges i reivindicava sempre que podia els seus orígens.
L’admiràvem pel seu compromís polític i per la valentia que demostrava des d’aquell posat extremadament tímid.
Però a més a més d’aquests arguments, per sobre de tots ells, n’hi havia un altre, per a mi, més essencial: les seves cançons em tocaven l’ànima. Sentia que les havia escrit per a mi, que érem germans bessons sense haver-nos conegut mai.
Han passat quaranta anys i pel camí he canviat les meves preferències, he perdut alguns ídols i he patit alguns desenganys. Però, tal com vaig escriure a Twitter just en el punt més baix de moral de l’independentisme, en Lluís Llach no m’ha decebut gens ni mica.
Aquests dies, a propòsit de l’aniversari de Barcelona. Gener de 1976, en Llach ha fet declaracions i ha concedit entrevistes. Són retalls, anècdotes, petites reflexions.
¿Però no us agradaria conèixer la seva visió dels fets? ¿Com se sentia aquell noi de poble dalt de l’escenari del Palau d’Esports? ¿Com païa aquell poder que diu desmesurat? ¿Com vivia la repressió política i la repressió, més íntima, de la seva homosexualitat? ¿Què va rebre i què va perdre en tot aquest temps?
És hora de parlar-ne, amb calma i profunditat, des de l’atalaia de la maduresa. Li agraeixo les novel·les, però des d’aquí goso demanar-li que, quan torni a tancar-se a escriure, ho faci mirant cap endins. Després de tot el que hem viscut junts, aquest seria, realment, el gest correcte!
