Veient i sentint les coses que es diuen i s'escriuen aquests dies, és una llàstima que molts no apliquin a la política espanyola el mateix nivell d'exigència democràtica amb què escruten la política italiana. Són principalment mitjans de comunicació, amb la seva trompeteria opinadora, que es posen les mans al cap per l'arribada (o el retorn) del feixisme a Itàlia i que, al mateix temps, treballen cada dia per emblanquinar i normalitzar l'aliança entre el PP i Vox, que ja s'ha materialitzat a diversos nivells (Vox ha donat suport, en diferents moments, a diferents governs autonòmics del PP, i ara els dos partits governen Castella i Lleó amb un pacte estable) i que espera el moment culminant de prendre el control del govern d'Espanya. Per bé que Vox passi ara, com se sol dir, per hores més o menys complicades (més que res tenen una divisió interna, cosa relativament poc usual en un espai ideològic que té vocació de monolític), no hem de tenir cap dubte que, només que sumin un escó més que decanti la investidura del president del govern, Espanya tindrà un segon govern de coalició, format en aquesta ocasió pel PP i Vox.
Si això arriba a passar, molts dels que ara fan escarafalls per la situació a Itàlia, o se la miren àcidament, parlaran sense rubor de normalitat i alternança democràtiques. Parlaran també (i això també s'està fent en els comentaris sobre Itàlia) del cansament de la ciutadania i de la necessitat de cercar propostes noves: difícilment podien trobar res més vell, els italians, que un govern que s'aguanti amb el suport de caimans putrefactes com Salvini o el cavaliere Berlusconi, la presència del qual dins l'executiu que s'ha de formar produeix autèntica vergonya aliena. Tampoc, res tan vell com una bambola mussoliniana que no vacil·la a fer bromes amb el seu cognom i un parell de melons col·locats davant dels pits: des del seu populisme de dona antifeminista i anti-LGTBI, Giorgia Meloni cicciolineja i suposa fer moltes passes enrere.
A Espanya, tampoc no hi ha res tan arnat i corcat com el neofranquisme que supura la dreta nacionalista: no tan sols la de Vox, sinó la que representen també el PP i les restes de Ciutadans. Espanya és un país des del qual resulta complicat voler impartir lliçons sobre com enfrontar-se a la ultradreta. Encara menys sobre com identificar-la, atesa la contumàcia amb què se la presenta com una opció tan legítima com qualsevol altra. A Itàlia, el millor que pot succeir és que la mateixa dinàmica de la política d'aquell país faci implosionar aquest govern neofeixista per algun motiu que ara no sabem imaginar, i que ho faci com més aviat millor. A Espanya, és important que un govern d'aquestes característiques no arribi a produir-se, perquè els fonaments democràtics són encara més escassos i dèbils que a Itàlia, i la involució en tots els aspectes que suposaria un govern carregat de desig de venjança seria encara més greu. Parlem de feixisme, i quan parlem d'aquesta gent, no hi ha mal menor. Sobretot si –com fan també a Itàlia– els presentem com a centredreta.
