Tributació progressiva com els escandinaus?

En el debat fiscal a Catalunya és un lloc prou comú l’argument de tenir un sistema impositiu progressiu com el dels països escandinaus (es diu), que fan la redistribució via impostos (es diu). La darrera ocasió ha estat arrel del debat sobre taxes universitàries. Des d’historiadors a politòlegs, passant per filòlegs, han defensat la gratuïtat de la universitat catalana adduint que no cal fer redistribució amb la despesa sinó que cal fer-la com els escandinaus, amb els impostos, i la gratuïtat dels serveis públics, diuen. I és cert que la universitat és gratuïta al nord d’Europa... però també ho és que tenen copagament per serveis públics que a les nostres latituds provocarien revoltes populars. Per exemple, copagaments sanitaris del voltant dels 20 euros (amb variació regional) per visita mèdica. De fet, tot i així, els sistemes escandinaus fan una gran redistribució progressiva via despesa social, molt més intensa que la redistribució via impostos, que de fet és molt menys progressiva, contra el que sostenen els platònics.

Invoquem Aristòtil i visitem les dades. Certament, els escandinaus tenen uns ingressos tributaris en funció del seu producte interior brut (PIB) més grans que els d’Espanya. El 2017, al nord els ingressos tributaris eren superiors al 50% del PIB, mentre que a Espanya eren del 38% (dades aquí). Una de les grans fonts de diferència són els ingressos per impost de la renda (IRPF), que a Espanya equivalen al 10% del PIB i als països escandinaus van del 17% finès fins al 30% danès, passant pel 19% suec (encara que cal recordar que a Dinamarca quasi no tenen contribucions socials i a Suècia són molt baixes, mentre que a Espanya suposen el 12% del PIB). Seguim, però, amb l’IRPF, el gran impost redistributiu. Els tipus màxims d’IRPF arriben a ser d'entre el 55% i el 60% als països escandinaus, mentre que a Espanya és del 45% (fins al 48% a Catalunya, per a quantitats molt elevades).

Tanmateix, aquesta no és la causa que els ingressos per IRPF siguin molt més elevats a Escandinàvia. La causa real és que el seu sistema de tipus és molt pla, i el tipus màxim entra en ingressos comparativament baixos. Per exemple, a Dinamarca el tipus màxim entra a partir d’ingressos un 20% superiors a la renda mitjana; a Suècia, a partir d’1,5 vegades la renda mitjana. Per posar-ho en el nostre context, és com si el tipus màxim d’IRPF a Espanya, que ara entra a partir dels 60.000 euros, entrés entre els 40.000 i els 45.000 euros (i, a més, les rendes inferiors tinguessin tipus més elevats que els actuals). Així doncs, la progressivitat de l’IRPF és molt més baixa a Escandinàvia que a Espanya.

I el mateix passa amb l’impost indirecte per excel·lència, l’IVA, que a Escandinàvia es mou entre el 24% i el 25% (i sense tipus reduïts), mentre que a Espanya hi ha el màxim del 21%, el reduït del 10% i el superreduït del 4%. Per això (i pel frau, també), per IVA els escandinaus ingressen entre el 9% i el 9,5% del PIB, mentre que a Espanya s’ingressa el 6,5% del PIB.

Per acabar el quadre, els escandinaus tenen impost de successions, desapareguts en algunes regions espanyoles. Però, a diferència d’aquí, Suècia, Dinamarca i Finlàndia no tenen impost sobre el patrimoni.

En conjunt, els sistemes tributaris escandinaus són més plans, menys progressius que el nostre. És així perquè per finançar la seva despesa pública, més gran, no en tenen prou amb ‘apujar impostos al més rics’, i han de posar més càrrega fiscal a les rendes mitjanes i mitjanes-baixes, via IRPF i IVA, fonamentalment.

I tanmateix, tenen uns resultats molt millors en reducció de la desigualtat i en cohesió social que al sud d’Europa, amb menys concentració de la renda. En part, perquè funcionen millor institucions com el mercat de treball i els sistemes formatius preuniversitaris, fet que genera una distribució primària de la renda menys desigual. I en part, també, perquè la despesa pública és molt més redistributiva que a Espanya i als països del sud d’Europa en general. Efectivament, la contribució a la reducció de les desigualtats socials mitjançant la despesa pública als països escandinaus és molt més intensa que la que es fa mitjançant els impostos, encara que per les nostres latituds es digui sovint el contrari.

Per tant, una nota final obligada: qui aspiri a aproximar el nivell d’ingressos tributaris al dels escandinaus ha de ser conscient que en la pràctica això suposaria augments fiscals importants a les rendes mitjanes i mitjanes-baixes. Per tant, aniria molt bé anar practicant millor la component progressiva de la despesa. Altrament, es podria acabar com a França: amb nivells tributaris com els escandinaus però amb una distribució més regressiva de la despesa, de manera que els seus indicadors de cohesió social i de desigualtat són pitjors que els escandinaus. Ara, som tan francesos...