El taxi: gremis, monopolis i el fracàs dels països

EconomistaDaron Acemoglu (MIT) és l’economista acadèmic més citat de l'última dècada. El 2012 va publicar ‘Per què fracassen els països’ (amb James Robinson). La idea bàsica és que els països fracassen quan la gent fa servir el seu temps i energia a extraure rendes mitjançant el poder en lloc de produir, crear i innovar.

Un exemple ben il·lustratiu és el de la caiguda de l’economia de Castella a partir del segle XVII, en comparació amb l’anglesa. A Anglaterra el Parlament va impedir que Elisabet I i els principals cortesans monopolitzessin el comerç atlàntic i, com a resultat, va créixer una nova classe comerciant menys lligada a la Corona i menys dependent del poder. En canvi, a la Corona de Castella, les Corts eren titelles del rei des del fracàs de la revolta dels ‘comuneros’, i no tenien poder per limitar el del rei, que va fer el monopoli comercial seu i dels seus favorits. Els rendistes institucionals es van situar al centre del sistema, i l’obtenció de rendes mitjançant el poder és una de les claus del profund declivi econòmic de la Castella del Segle d’Or.

En paral·lel, altres institucions anaven evolucionant, com la dels gremis d’oficis. Aquests havien estat creats com a defensa respecte del poder arbitrari a les societats feudals, i quan van aconseguir espais creixents de poder econòmic i polític van especialitzar-se a tancar les seves portes als aliens a les famílies i xarxes relacionals dels integrants (¿no els evoca una mica el Tribunal de Comptes?). Així impedien la divulgació de coneixements i l’augment d’oferta, i generaven, per tant, rendes extraordinàries. Una profunda degradació social dels objectius i el funcionament dels gremis d’oficis originals.

El canvi tecnològic és, però, demolidor per als coneixements necessaris per fer una professió. El teler de vapor va posar de manifest a inicis del segle XIX que moltes persones arribades del camp, després d’una etapa de fort augment de la productivitat de les terres, podien fer gran part de les coses que abans només podien fer els membres del gremi del tèxtil. Els salaris reals dels artesans van caure a un terç, i també l’estatus social. Per això va sorgir el luddisme, dedicat a cremar telers industrials (a Catalunya, els primers van ser a Camprodon). La seva situació social i econòmica prèvia només es podia mantenir si aconseguien evitar l’entrada al sector d’altres persones menys afortunades.

Un any abans del seu llibre, el 2011, Acemoglu havia publicat a l''American Economic Review' l'article “The consequences of radical reform: the French Revolution”, en què s’estudien els efectes de les reformes imposades als territoris ocupats per Napoleó, i, molt especialment, l’abolició dels gremis i altres reminiscències del feudalisme i la reducció dels privilegis de l’aristocràcia. El fet és que, després de la derrota francesa, algunes regions del centre d’Europa (Alemanya encara no existia) van mantenir les reformes antigremis i antiaristocràcia, i altres regions les van abolir i van tornar al sistema previ. La conclusió és que les regions que van tornar a les institucions tardofeudals (els gremis d’oficis i rendistes institucionals en general) van tenir menys industrialització i menys benestar social.

El favor més valuós que un sector poderós pot obtenir del govern és que li eviti la competència. Se'n diuen "barreres d’entrada", i és un clàssic. Amb l'objectiu d'obtenir-les s’ofereixen contribucions materials, suport polític i el que faci falta. Ho va entendre molt bé el primer ministre d’Economia de Mussolini, Alberto De Stefani, que a la Itàlia feixista d'entre 1922 i 1925 va dissenyar i aplicar el primer programa de privatització a gran escala en una economia capitalista. La privatització la va dur a terme afavorint socis polítics i poders econòmics, mirant d’estructurar una "economia corporativa" característica dels projectes totalitaris, que es diferencien entre si poc més que en el paper que donen a la propietat privada. I als que volen repartir-se el pastís mitjançant el poder, hi ha una cosa que els irrita i els molesta molt: la competència. En paraules de De Stefani, “les coses han de tornar a la iniciativa privada, però no a la competència”. Els controladors ho volen tot sota control.

En definitiva, que volia escriure aquesta columna sobre el conflicte del taxi, la privatització de plusvàlues públiques creades per les restriccions de llicències, l’acaparament especulatiu tant en el taxi com en les VTC i la pressió dels poderosos del sector (tot el sector) per mantenir la restricció de noves llicències, cosa que els permet especular amb les ja acaparades. Això, per descomptat, requereix mà d’obra precària, aquella a la qual els poders públics neguen la llicència i que no pot aconseguir el crèdit per comprar-la a l’especulador. I sí; si rasquen trobaran finançament material, suport polític, i també incúria institucional, molta incúria. És a dir, res de nou... El corporativisme és un dels factors més importants pel quals les economies del sud d’Europa tenen menys benestar, menys cohesió social i més exclusió dels vulnerables que les del centre i el nord. Continuarà.