I una taxa de congestió urbana?

EconomistaUn dels problemes més greus a les àrees urbanes és invisible, però es cobra un peatge important en salut i benestar: l’emissió de contaminants, especialment micropartícules. Òxid de nitrogen i monòxid de carbó. La seua concentració té efectes importants: afecten les vies respiratòries i provoquen problemes greus de salut. L’Agència Europea de Medi Ambient estima que la contaminació causa prop de mig milió de morts prematures a l’any a Europa. Els efectes són més greus per als xiquets petits, ja que encara tenen els pulmons en desenvolupament. El problema s’accentua a les grans ciutats, propenses a patir nivells més grans de congestió, que provoca un augment important de l’emissió de contaminants. Així doncs, la congestió del trànsit no és només un problema de mobilitat. És també un problema de salut, i important.

El canvi de model de vehicles de combustible fòssil cap a alternatives més sensibles mediambientalment, com els elèctrics o els híbrids, ajuda a moderar la gravetat del problema. Tanmateix, el ritme de substitució és encara massa modest per pensar que per aquí hi haurà una millora substancial en un temps raonable. Una bona oferta de transport col·lectiu és clau per tenir una mobilitat fluida, però no ha estat suficient generalment per evitar l’afluència massiva de vehicles privats als centres urbans. Per això, ciutats importants i innovadores que tenen bona oferta de transport col·lectiu fa anys que han començat a introduir la mesura que s’ha revelat com la més eficaç per reduir el volum de vehicles que penetren al centre urbà, la congestió i, per tant, l’emissió de contaminants: la taxa de congestió, aplicada en ciutats europees com Londres, Estocolm i Milà.

El mecanisme és senzill: s’ha de pagar una taxa per entrar al centre urbà en les hores punta, aquelles en què hi ha més congestió. La dimensió de l’àrea afectada pot ser més extensa, com a Londres, o més reduïda, com a Milà. I la quantitat que es paga pot ser molt alta, com a Londres, o molt baixa, com a Estocolm. Això sí, només es paga en hores de congestió. Altrament esdevé un instrument purament recaptatori, una percepció que va fer que la mesura fos rebutjada en referèndum a Edimburg.

Aquestes experiències ja fa bastants anys que funcionen, i s’ha generat informació prou detallada sobre els seus resultats. La reducció del trànsit en vehicles privats és important, com es podia esperar. Més nova i interessant és l’avaluació dels efectes sobre la salut. Un grup de professors de les universitats de Princeton, Berkeley, Johns Hopkins i Estocolm han elaborat recentment un treball que avalua els efectes de la taxa de congestió d’Estocolm sobre els nivells de pol·lució i la salut dels xiquets que viuen dins la zona de la taxa. En els sis primers mesos de funcionament de la taxa troben que les emissions d’òxid de nitrogen es van reduir entre un 5% i un 7,5%, i les micropartícules PM10 van disminuir entre un 15% i un 20%. La reducció dels episodis d’asma agut també va ser important, i encara més a mesura que l’efecte de la reducció de contaminants s’acumula en el temps. Tres anys després que la taxa comencés a funcionar de forma permanent, els atacs d’asma agut en xiquets de menys de cinc anys havien caigut un 40% respecte a abans que s’apliqués la taxa.

Aquests resultats són impressionants, i ofereixen lliçons importants per a casos com el de Barcelona. Aquí s’ha experimentat amb mesures com la velocitat fixa de 80 km/h (amb resultats molt discutibles pel que fa a la reducció d’emissions) i la velocitat variable (amb resultats més contundents), i s’ha especulat amb mesures com el tramvia, que no redueixen les emissions, i que tenen probabilitat alta d’augmentar-la per l’efecte de desviació del trànsit privat. La realitat és tossuda. Si el principal problema de mobilitat a Barcelona és el volum de trànsit privat, la congestió que es produeix i l’accentuació de les emissions de contaminants, l’experiència comparada mostra que la taxa de congestió és el millor instrument per reduir el volum de vehicles, la congestió, la contaminació i els problemes de salut connectats.

Les preocupacions distributives no haurien de ser un obstacle seriós per a la taxa de congestió, perquè a l’àrea metropolitana el nivell de renda dels usuaris de vehicle privat és netament superior en mitjana al dels usuaris de transport col·lectiu. A més, els ingressos de la taxa de congestió es podrien (s’haurien de) dedicar a millorar l’oferta de transport col·lectiu de penetració al centre urbà, amb efecte compensatori clar. En qualsevol cas, si la fluïdesa de la mobilitat i, sobretot, la reducció dels efectes de la contaminació sobre la salut són realment prioritaris, a Barcelona ha arribat l’hora de plantejar seriosament el disseny i l'aplicació d’una taxa de congestió.