Els salaris dels polítics
Fa poc ha tingut notable ressò i controvèrsia el fet que un diputat al Congrés li etzibés a una diputada competidora la seua insensibilitat social perquè lluïa vestimenta cara (sic) i portava anys vivint de salari polític (sic). Va ser només una picabaralla parlamentària més, tot i formular la xocant paradoxa que la crítica fos emesa per algú que ha canviat d’estil de vida de forma tan dràstica com legítima des que va accedir a la representació política, canvi que no se li coneix a la diputada al·ludida. Projecció? La cosa no mereix una columna, però obre pas a una qüestió sobre la qual pot ser útil una mica més de reflexió i debat.
Pocs discuteixen que les persones amb dedicacions de política institucional han de ser remunerades. Hi ha excepcions, com per exemple la de l’assemblea legislativa de Nou Hampshire, als EUA, on els legisladors només reben una remuneració de 100 dòlars per any més despeses de viatge. Són excepcions a la regla; és majoritària la consideració que no remunerar els legisladors esbiaixaria la disponibilitat a favor de gent amb patrimonis elevats, a més d’augmentar el risc que es busquin compensacions materials per vies opaques.
Abans de continuar, cal una precisió metodològica: ¿algú està en desacord que el càncer de pulmó és més freqüent entre fumadors? No; encara que tots coneixem fumadors que no n’han tingut, i no fumadors que sí. És probabilística, no determinisme. En sentit semblant, l’atracció de persones amb competències professionals a l’activitat política millora el resultat del procés legislatiu i executiu. Besley, García Montalvo i Reynal‐Querol van publicar "Do educated leaders matter?" a Economic Journal el 2011, on amb dades de 1.000 líders polítics d'entre 1875 i 2004 mostren que els líders amb qualificacions acadèmiques de postgrau (màster o doctorat) estan associats a taxes més altes de creixement econòmic.
Certament, els resultats econòmics de la política són només un aspecte parcial -de caràcter més aviat tècnic- de la funció dels polítics. La seua funció és multitasca, i també inclou la representació de preferències dels electors (més avall hi tornem). Pel cantó de la qualificació professional, de moment, podem situar aquest punt: una remuneració competitiva pot atraure persones amb situacions professionals sòlides fora de les institucions a implicar-s'hi.
Fins aquí ens hem centrat en la disponibilitat per ser candidat, amb una visió del món on els polítics són ciutadans i alhora candidats: tenen una visió de com s’han de conduir els afers col·lectius, i també un interès personal en la seua pròpia situació. Com tothom, vaja. El que varia en cadascun és la combinació (tendeixo a pensar que la longevitat institucional emfatitza cada vegada més l’interès personal).
Saltem ara a l’altre punt rellevant: la vehiculació de l’oferta de candidats. És a dir, el procés de selecció dels candidats a candidat en les eleccions. Aquí, els incentius poden ser diametralment diferents en funció de com sigui el sistema electoral i el sistema de partits en cada context. En un sistema com el nostre, on dominen les circumscripcions amb molts escons i on el procés de selecció de candidats és bàsicament intrapartit, les característiques individuals dels candidats tenen relativament poca influència en el resultat electoral. En aquest context, els partits, al seleccionar candidats, tenen incentius per emfatitzar la fidelitat als dirigents i el seguiment acrític de les instruccions partidàries. I les remuneracions atractives també atrauen més persones disposades a fer aquest paper en les institucions. Poden ser, per tant, una arma de doble tall.
A mesura que les circumscripcions és fan més petites i el nombre de candidats també (el cas extrem són els districtes uninominals –amb un sol escó-), el perfil individual del candidat assoleix més rellevància, sobretot en circumscripcions on les majories ideològiques (amb la consegüent lleialtat partidària de vot) no són insuperables. En aquestes, el perfil personal del candidat pot decantar l’elecció. Això canvia de forma decisiva els incentius de la selecció de candidats.
Una configuració de les circumscripcions electorals que potenciï la influència del candidat en el resultat, de dimensió petita i amb pocs escons a cobrir -idealment un- (combinar això amb una certa representativitat de la pluralitat és qüestió per a una altra columna) potenciaria els incentius del partits per oferir candidats amb més probabilitats personals de guanyar les eleccions. I en aquest context, les remuneracions atractives serien més eficaces per atraure persones qualificades a ser candidats.
Ara bé: s’equivocarà qui hagi entès el procés com un concurs de títols acadèmics. La funció representativa dels polítics exigeix unes aptituds diferents de les qualificacions específicament professionals. El que fan les circumscripcions petites és afavorir que ho valorin els qui millor ho poden valorar: els ciutadans. Perquè són els que tenen més interès a escollir els millors polítics; al final, són els que reben els perjudicis o els beneficis de l’acció del polític electe.
