Plató, Aristòtil i les taxes universitàries
El debat i l’aplicació de polítiques públiques a Europa segueix dues tradicions ben diferents: la platònica i l’aristotèlica. Per als platònics, la força de les conviccions, arrelada en les seues idees sobre el món, és tan grossa que no s’hi val cap contrast basat en l’experiència, la realitat. Per als aristotèlics, l’experiència ofereix l’aprenentatge que és imprescindible per valorar l’efecte de les polítiques públiques, més enllà de les intencions.
La iniciativa legislativa popular (ILP) per exigir al govern de la Generalitat la reducció de taxes universitàries ens dona una gran oportunitat per contrastar enfocaments. A grans trets, la ILP pren com a base que, des de l’augment del 66% de les taxes universitàries el 2012, les universitats catalanes han perdut 10.000 alumnes, perquè l’augment de taxes exclou potencials alumnes de rendes baixes. Per això, cal abaixar les taxes, amb l’horitzó de la gratuïtat, pròpia d’un servei universal bàsic com seria la universitat. Aquest és el terreny de Plató.
Fem ara una passada aristotèlica. Primer, les dades. És cert que, com emfatitzen els promotors de la ILP, el nombre de matriculats de grau a les universitats públiques presencials ha baixat en 10.000 entre el 2011 i el 2017, des dels 159.670 als 149.449. I alguns mitjans han observat que el percentatge de matriculats respecte a la població major d’edat s’ha reduït. Tanmateix, no és rigorós comparar la població universitària amb els majors d’edat, perquè la referència real és la població en edat de grau universitari (18 a 24 anys).
Mirat així, el quadre és diferent, perquè la població de 18 a 24 anys s’ha reduït en 30.000 persones des del 2011 al 2017. Per això, el tant per cent de matriculats a graus s’ha reduït només un punt percentual, del 43% al 42%. Més important encara, el tant per cent de matriculats de grau a universitats públiques presencials és el mateix el 2017 que el 2011: el 30%. De fet, s’ha mantingut invariable, entre el 29% i el 30% des del 2011. I això que els darrers anys el mercat de treball ha absorbit més joves en edat de 18 a 24 anys que en els primers anys de la dècada. Per tant, és fals que l’accés a la universitat s’hagi reduït per l’augment de taxes. Si de cas, ha estat la disminució de la població potencial demandant la que explica la reducció nominal.
Segon, la nova política de taxes ha evitat una pèrdua més alta de matriculats, perquè... el preu de la matrícula per als estudiants de rendes més baixes s'ha reduït! L’actual política de taxes a Catalunya té set trams (que depenen del nivell de renda familiar) i és molt progressiva. A part de la taxa 0 (zero) per a les rendes molt baixes, els dos primers trams gaudeixen d'un descompte del 80% i el 70%, respectivament, respecte al preu màxim. Per tenir una idea més real dels efectes, cal considerar que una família amb quatre membres amb renda inferior a 38.831 euros té taxa 0 (zero) o del 20% del preu màxim. Una família de quatre membres amb ingressos d'entre 38.831 i 42.554 euros té taxa del 30% del preu màxim. O sia, els preus de la matrícula han baixat per als estudiants de famílies de rendes més baixes, i això ajuda a entendre que hagi augmentat el percentatge d’estudiants de famílies de renda baixa. Per completar el quadre, cal observar que la xifra de 42.554 euros de renda és superior a la mitjana de renda familiar de Catalunya el 2017.
És important tenir en compte que, a diferència dels països del nord i el centre d’Europa, a Catalunya la universitat té un biaix molt favorable a les rendes altes. Aproximadament un 80% de les famílies de renda alta tenen fills a la universitat, un percentatge que cau al 20% en les famílies de renda baixa. En les rendes mitjanes, és d'entre el 50% i el 60%. Per això, la reducció de taxes a Catalunya tindria uns efectes distributius molt regressius, perquè suposaria una subvenció quasi totalment dirigida a famílies de renda mitjana-alta i alta.
I mereix una nota especial l'ocurrència que la universitat ha de ser gratuïta perquè és un dret universal bàsic. Ocurrència, perquè és condició ineludible de tot dret universal bàsic que ningú en pot ser exclòs per condicions de caràcter personal. ¿Com pot ser dret universal bàsic un servei del qual la majoria de la societat és exclosa perquè no pot acreditar suficiència de capacitats analítiques o intel·lectuals? Quan els arguments es forcen massa, es cau en el ridícul.
Per molta passió que el platonisme tan arrelat al sud d’Europa posi en la reducció de les taxes universitàries (ja no diguem la gratuïtat), i per molta simpatia social que aconsegueixi, no supera el filtre aristotèlic, el test de la realitat. El que se simula com a favorable a l’accés dels més pobres a la universitat no només seria estèril en aquest sentit, sinó que suposaria una redistribució de recursos públics (ja molt estirats) a favor de les rendes més elevades. Solució: menys Plató i més Aristòtil.
