Quan l'oferta viatja molt més lluny que la demanda

EconomistaÉs conegut que al teixit productiu li convé que hi hagi una dotació apropiada d’infraestructures. També és necessària per satisfer les necessitats de mobilitat quotidiana de les persones. Com que la provisió purament privada s’ha mostrat històricament incapaç de satisfer les necessitats productives i socials en sentit ampli, els governs han tingut un paper central en la planificació d’infraestructures. I això és així arreu del món, fins i tot en països on el sector públic ha tingut un pes tradicionalment més reduït, com els EUA.

En el context europeu, ha destacat l’adhesió dels governs sud-europeus a la inversió en infraestructures, i la d’una gran part de la població. Només els superen en entusiasme i fervor per la promoció pública d’infraestructures les empreses privades de construcció d’obra pública i les operadores de concessions d’infraestructures, per motius fàcils d’imaginar. A Espanya la visió de les infraestructures com a remei per als problemes econòmics ha arribat a ser tan popular com la pràctica de prendre una aspirina quan es té alguna molèstia d’origen no identificat. És conegut, tanmateix, que si bé una aspirina –encara que no resolgui la causa real del malestar– és innòcua, un excés d’ingesta d’aspirines provoca problemes com nàusees, vòmits, confusió i somnolència. ¿I si un excés d’infraestructures provoqués problemes semblants?

Impossible, diran els experts en efectes a curt termini. Les inversions creen llocs de treball, creix l’economia, i després "es podran fer coses", que diria un expresident del govern d’Espanya. Tanmateix, si posem llums llargs, i mirem més enllà, és probable que això no passi sempre; de fet, pot passar el contrari. El Banc Central Europeu va publicar el 2017 'Els efectes de la inversió pública a Europa', on els economistes Jong, Ferdinandusse, Funda i Vetlov analitzen els efectes de la inversió en capital públic sobre el creixement econòmic en 12 països del que va ser la Unió Europea a 15 (tots excepte el Regne Unit, Luxemburg i Portugal). Es fixen en l’impacte de la inversió des d’inicis dels 60 fins al 2007 (abans de la recent crisi econòmica) i fins al 2013. Els resultats que troben són que la inversió en capital públic té efectes positius sobre el creixement econòmic a Grècia (país amb retards tradicionals de dotació d’infraestructures) i als països del nord i el centre Europa, els que tenen millors pràctiques de planificació d’infraestructures.

Tanmateix, l’efecte és molt discret per a França, moderadament negatiu per a Itàlia, i particularment negatiu per a Espanya, fanalet roig de la llista. Potser és només casualitat, però són els tres països de la UE on la inversió en alta velocitat ferroviària ha estat més forta, i destaquen els sobrecostos italians i l’extravagància espanyola en quantitat de quilòmetres, com es documenta a "Autoenganys d’èxit".

Com? ¿Que a més inversió en infraestructures menys creixement econòmic a Espanya? Sí, i sorprenentment per als devots dels tòpics, l’efecte negatiu es modera una miqueta (no gaire) si l’anàlisi inclou els anys a partir del 2008, probablement perquè per la crisi pressupostària es va retallar la inversió. Paradoxes! Potser la sorpresa comença a esmorteir-se si tenim en compte que Espanya és el país de la UE on es produeix un desfasament més gran entre oferta i demanda (ús efectiu) d’infraestructures, com documenten Albalate, Bel i Fageda a "Quan l’oferta viatja molt més lluny la demanda".

Aquest resultat no sembla tan estrany, si tenim en compte que els recursos del pressupost invertits en infraestructures han de ser pagats amb impostos més prompte (si no es fa dèficit) o més tard (si creix el deute). I els ingressos d’impostos depenen de l’activitat econòmica que suporten les infraestructures. Si les infraestructures s’utilitzen poc o gens, encara que “les tinguem” (em torna al cap aquell expresident del govern) no contribueixen a generar ingressos públics per pagar-les, motiu pel qual s’han de restar recursos a altres inversions públiques alternatives (pot ser educació o recerca?) o privades, que haurien ajudat més al creixement econòmic i al benestar social. Lamentablement, això no acostumen a tenir-ho en compte els estudis d’impacte econòmic de les inversions patrocinats pels governs, usualment 'ad sua maiorem gloriam', per la qual cosa provoquen un efecte enganyós i perniciós sobre el debat públic.

Una dotació adequada d’infraestructures és necessària per al bon funcionament de la fàbrica social. Tanmateix, igual que quan ens passem amb les aspirines, quan l’oferta d’infraestructures viatja molt més lluny que la demanda, com ha estat el cas d’Espanya –i en alguns aspectes també de Catalunya–, ho paguem amb menys creixement econòmic i menys benestar social. Tant de bo algun dia els responsables institucionals de la matèria relativitzin la utilitat social d’inauguracions indiscriminades de noves obres públiques, perquè són aplaudiments per avui, però menys benestar social per l’endemà.