Nissan com a símptoma

Sovint es respon als reptes del futur negant-los. L’anèmia del debat institucional i públic sobre l’economia i la societat postcovid n’és un indicador. Per un cantó, això ha passat perquè calia prioritzar la informació i el debat sobre la mateixa crisi sanitària. Per l’altre, perquè s’ha adoptat la posició fàcil, i estèril, d’interioritzar que ara sí que –amb la pluja de milions de la UE– es resoldran aquests problemes, com si fossin transitòriament causats pel covid. La negació és la primera resposta a esdeveniments traumàtics. Però el tancament de Nissan –que sorprèn a qui no coneix el sector– ha fet saltar l’espoleta i ens ha situat de cop en la realitat. Estem passant de la negació a la ira; evolució positiva, si no es queda aquí.

Ara toca que emergeixin les contradiccions entre el pensament màgic precrisi (“fora el turisme”, com a gran exemple) i la urgència del efectes socials de la crisi: Pedro Sánchez ja ha anunciat que el Pla de Recuperació espanyol prioritzarà el turisme i l’automoció (afegiu-hi la construcció, prou influent per ser-hi). Mentrestant, les institucions catalanes estiraran tant com puguin la idea que la probable cogestió d’una improbable gestió estatal dels fons de recuperació europeus ens portarà uns 20.000 milions, i ens en sortirem.

Primer, el que pertoca és parlar del que és possible a Catalunya (en l’actual marc), i de com actuar si fos massa diferent del necessari.

Els governs tindran recursos limitats per estimular la recuperació. El covid ha arribat en plena desacceleració de l’economia, i ha accentuat els problemes. Com que el dèficit públic s’havia mantingut massa alt, el deute no va baixar. La recuperació serà lenta, i els recursos de la UE ajudaran a suavitzar la crisi els propers mesos, però no resoldran els problemes de sostenibilitat dels comptes públics.

Només un detall. L'any 2019 la Generalitat va recaptar a Catalunya 3.400 milions en imposts cedits i propis. El 60% (2.100) per impostos sobre transmissions patrimonials i sobre actes jurídics documentats; ambdós molt dependents de les transaccions immobiliàries i empresarials. Però la compra d'habitatges ha caigut en els últims mesos; i no seria estrany que la recaptació del 2020 baixi a la meitat. Avui no calen més números. La pressió sobre els comptes públics serà molt forta. Cal entendre que, amb destresa i bon govern, podran afrontar reptes urgents dels serveis públics i suavitzar impactes socials de la recessió. Però no protagonitzaran la recuperació.

Portem-ho a un problema específic: Nissan. Ara mateix hi ha recursos per nacionalitzar (adquirir) instal·lacions i maquinària. I què? Per fabricar què? Per vendre-ho on? Amb quines patents? Amb quina capacitat d’operar sense pèrdues (una condició necessària dins la UE en sectors on les ajudes d’estat són marginals)?

I, sobretot, amb quina capacitat de generalització com a política activa? ¿Es nacionalitzaran els centenars de milers d’aturats quan acabin els ERTO per força major? El problema de 3.000 persones que es queden sense feina (unes 10.000 més indirectament) és greu i mereix atenció pública. Però el que ve és molt més ampli i afectarà moltes més persones.

El govern no podrà protagonitzar la inversió en activitats per reactivar l’economia i crear llocs de treball, ni que vulgui. Per això, caldrà reactivar activitats molt menyspreades perquè aporten poc valor afegit, però tanmateix capaces de sostenir llocs de treball d’escassa qualificació (un problema acusat de les economies catalana i espanyola i que demana temps perquè canviï). Per altra banda, caldrà promoure noves inversions privades en sectors que tenen futur, potser vinculats al desenvolupament tecnològic i a la transició energètica. I, al mateix temps, caldrà cooperar tant com es pugui amb empreses que tenen capacitat per anar canviant, com Seat.

És important que els governs entenguin quina és la seua funció crucial. Proveir marcs legals i serveis públics o semipúblics (educació, infraestructures puntuals...) que promoguin la productivitat. No enredar-se en debats estèrils sobre nacionalitzacions inviables (tot i que a fora ja saben que el blablableig és pràctica nostrada). I intentar mantenir certa consistència: les postures contundents sobre que es farà l’impossible per dificultar la sortida de Nissan (ull, el grup amb Renault continua produint a Espanya) són contradictòries, i perjudicials, per aconseguir la inversió de capital estranger, necessari per la insuficiència d’estalvi intern.

Això ens trasllada a la conversa sobre reformes estructurals, les grans negligides de la post Gran Recessió. Però aquesta conversa demana que superem la fase de la ira i la negociació, i arribem a la de l’acceptació. Que arribarà.