Madrid, capital total

Hem tingut nova edició del serial del sorpasso econòmic de Madrid a Catalunya. Aquesta vegada, basat en el fet que segons l’Institut Nacional d’Estadística, el producte interior brut (PIB) de Madrid havia superat el 2019 el de Catalunya. S'hi han afegit les interpretacions d’un article publicat per Andrés Rodríguez-Pose i Daniel Hardy a Growth and Change.

El cert és que l’avançament nominal ja va ser el 2018. I, de fet, el PIB de Madrid ja havia superat el català el 2012 i el 2013. I, tanmateix, la controvèrsia és ben estèril, perquè l’avançament real (el substancial, no el nominal) de Madrid es va produir a la segona meitat dels 60. ¿Que quina diferència hi ha entre comparar el nominal (PIB absolut) i el substancial (PIB per càpita)? Que amb el nominal l'Argentina és més rica que Dinamarca, i amb el substancial Dinamarca és més rica que l'Argentina. Vostè mateix.

Ara mirada llarga: les dades històriques a nivell regional més rigoroses són les de Carlos Álvarez-Nogal i Leandro Prados de la Escosura publicades el 2007 a European Review of Economic History, que indiquen que el 1857, Castella la Nova superava Catalunya tant en PIB nominal com en PIB per càpita. Castella la Nova (Madrid més l’actual Castella-la Manxa sense Albacete) és l’agregat regional utilitzat durant la II República i fins a l’estat de les autonomies, quan Madrid es deslliga de les antigues companyes de regió. En el segle posterior, l’èxit relatiu de la Revolució Industrial a Catalunya provoca el sorpasso català.

Doncs bé, Castella la Nova (la regió històrica extingida per l’estat de les autonomies) torna a superar el PIB català el 1986. I en aquest mateix any torna a superar el PIB per càpita català. Aquests càlculs es fan amb les dades dels estudis per al BBVA de Julio Alcaide (2003) per al segle XX. I els posteriors al 1980, amb les d’Ángel de la Fuente.

Ara, en bona lògica futbolera, tocaria comparar les províncies de Madrid i Barcelona: les dades d’Alcaide mostren que el PIB de Madrid supera el de Barcelona entre el 1950 i el 1955 (p. 389), i en PIB per càpita entre el 1970 i el 1975 (p. 415). Però això seria insatisfactori per als sostenidors de la hipòtesi que el sorpasso és causat per divisions institucionals i socials a la Catalunya autonòmica (Rodríguez-Pose i Hardy), i els més nombrosos partidaris que és culpa del Procés.

Així doncs, caldrà comparar Madrid i Catalunya. Bé, doncs, l’avançament substancial per Madrid és encara anterior: el PIB per habitant de Madrid va superar el català durant la segona meitat dels 60 (Alcaide, p. 479). Ben abans de les autonomies. Que el PIB nominal de Madrid superi el català des de l’inici de la present dècada és l’efecte de l’absorció per Madrid d’activitat i població d’algunes regions d’Espanya. Té molt interès observar què ha passat amb el PIB per habitant en les quasi quatre dècades d’autonomies, des que es completa el mapa el 1983 (i es constitueix la comunitat autònoma de Madrid).

El gràfic adjunt, construït amb les dades de De la Fuente fins al 1981-1999, i des del 2000 de l’INE (referenciades abans), mostra el PIB per càpita de Madrid i Catalunya, i també del País Basc i la resta d’Espanya (100 seria la dada base per a Espanya). Madrid eixampla el seu diferencial amb la resta d’Espanya (potser la millor dada inicial és la del 1986, ja que l’abrupte salt aquest any suggereix algun canvi metodològic).

Tanmateix, Madrid no creix en detriment del País Basc i Catalunya, que són ara al mateix nivell que van començar. El País Basc, sobretot gràcies al finançament foral, que l’ajuda a superar el declivi de la primera etapa. Catalunya, malgrat el dèficit fiscal. Qui perd nivell relatiu és la resta d’Espanya, que pateix la succió d’activitat de la capital. Si dos punts (de 88 a 86 respecte a Espanya = 100) semblen poca cosa, cal recordar que la resta d’Espanya agrega 30,5 milions d’habitants, el 65% del total. En gran part, allò que ara en diuen l’Espanya buidada.

Catalunya ha tingut els seus alt i baixos –limitats– en aquest període. En l’actual segle perd posició durant l’etapa de creixement 1996-2008, i en recupera els anys posteriors. Ara, si el 2012 (o el 2010) es considera l’any d’inici del Procés, no va aparellat a una pèrdua apreciable de posicions de Catalunya.

Una columna com aquesta no és suficient per dilucidar per què s’han donat aquestes dinàmiques a Espanya. Els factors principals ja els vaig discutir a Espanya, capital París (2010, el subtítol del qual en castellà era, precisament, Origen y apoteosis del Estado radial. Del Madrid sede cortesana a la capital total). Hi han pogut influir altres factors? Segurament. Hi ha tingut algun paper la governança a Catalunya? És qüestió pertinent, tot i que les potestats tributàries i de regulació econòmica de les comunitats de règim comú són marginals.

El que és segur és que cal fonamentar qualsevol anàlisi causal amb una disposició correcta i robusta de les dades pertinents, que ens mostren les tendències llargues, i dins d’aquestes, les de les conjuntures més recents.