'Lasciate ogni speranza'

EconomistaSembla que en els propers mesos es discutirà sobre un 'referèndum acordat amb l'Estat’. És natural. Per un cantó, seria desitjable, perquè un escenari d’aquesta naturalesa donaria més garanties al compliment efectiu dels resultats que assolissin eventualment el 'sí' o el 'no', que són les dues opcions que tenen valor operatiu en un referèndum. Aquest assumpte no és menor, ja que al mes d’octubre passat es va poder comprovar que guanyar amb el 'sí' un referèndum d’autodeterminació no implica la possibilitat d’aplicar efectivament el resultat, si qui l’ha d’aplicar no té prou força per fer-ho. Perquè el funcionament d’un estat es caracteritza precisament per l’ostentació del monopoli institucional de la força, que és el que permet aplicar la llei sobre unes persones en un territori. Això és un estat.

Esclar que la limitació que suposa la manca de força pràctica té una relació inversa amb el suport democràtic que aconsegueix un projecte polític. I en aquest sentit, el referèndum de l’1 d’Octubre, tot i ser un esdeveniment d’enorme rellevància i impacte en la política catalana del present i del futur, va tenir una participació limitada al 43% del cens (el 48% si es considerés que la violència policial va impedir el vot en una part de les taules, tot i que aquest 48% té un cert biaix a l’alça, atesa la possibilitat de desplaçar el vot a un altre col·legi). Una gran majoria amb participació inferior al 50% no dona tanta força democràtica com una majoria amb una participació més alta, ja que dificulta el reconeixement de la independència i del nou estat que realment és important, el dels ciutadans del propi territori que s’oposen a la independència; o, si més no, d’una part significativa, depenent de quina sigui la seva participació en la decisió.

Ara bé. Que la celebració d’un referèndum acordat i amb garantia que se'n complirà el resultat sigui un escenari de sortida del conflicte polític que tenim no vol dir que sigui el que es pot esperar. De fet, és molt probable (per a mi, segur) que la independència de Catalunya per via no acceptada (però acatada) per les institucions espanyoles sigui menys difícil que l’acceptació d’un referèndum d’autodeterminació. No és tan estrany.

El model de construcció nacional d’Espanya, desenvolupat a partir de la llavor francesa, no pot acceptar l’existència de més d’una sobirania dins l’Estat, al contrari del que sí que poden fer els models centreeuropeus o anglosaxons. Fa pocs dies José Andrés Torres Mora, potser el diputat amb més capacitat analítica avui entre els socialistes a les Corts Espanyoles, escrivia en l’antic far de la progressia espanyola que “la [nació] espanyola mai va estar dividida entre diversos estats, i mai ho estarà”.

Aquesta interacció entre els conceptes 'nació' i 'estat' ens diu el què; ens il·lustra sobre els límits de la construcció nacional espanyola a l'hora d'acceptar una pluralitat de sobiranies. Com ja deia l’article 1 de la Constitució de Cadis (1812): “La Nació Espanyola es la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis”. I així va ser com, amb independència darrere independència i estats nous, la nació espanyola va seguir subsistint, i deixaven de ser ‘nacionals’ els que perdien el DNI (a veure si s’entén allò de "¿què hi diu al teu DNI?"). La funció històrica de l’estat borbònic a Espanya ha estat la uniformització nacional, de la qual la Constitució de 1812 és una expressió clara. En deien liberal: era francès i prou. I com que és l’Estat el que crea la nació uniforme, només pot haver-hi una nació dins l’Estat. Aquest concepte, aquest model de construcció nacional, és el que trencaria un referèndum pactat: la sobirania única dins de l’estat espanyol. El referèndum certificaria la plurinacionalitat –ja no hi hauria una nació única–, encara que el resultat fos un 'no' a la independència. En canvi, una secessió, per dolorosa que sigui com a amputació, permet mantenir la nació identificada amb l’Estat, encara que una mica més petita; però substancialment igual: tot en ordre i sota control central.

Mantenir la posició que un referèndum pactat d’independència és un escenari de sortida del conflicte em sembla ineludible, perquè seria efectivament la millor solució, i mai ha de deixar de mostrar-se la voluntat de diàleg. Ara, supeditar la independència a un referèndum pactat suposa renunciar a la independència en la pràctica. I el camí ja és prou complicat en la pràctica per reduir addicionalment el cost de la rigidesa política per part de les institucions centrals. "Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu" és la inscripció que Dante Alighieri troba a la porta de l'infern a la 'Divina Comèdia'. Entrar al referèndum pactat com a condició necessària de la independència, al cap i a la fi, té la mateixa inscripció: “Abandoneu tota esperança”.