Díaz Ayuso sap el que es diu

pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso van fer una compareixença conjunta el 21 de setembre per mostrar una voluntat institucional d’acord sobre com afrontar la fase actual de la crisi del coronavirus a Espanya, després que la laxitud de la política de restriccions aplicada a Madrid des de l’estiu hagi provocat un empitjorament de la situació en aquella regió (pitjors dades de transmissió de la UE), que té un potencial de difusió de primer ordre a Espanya, com ja es va posar de manifest al març.

L’assumpte en qüestió era la reticència del govern de Madrid a imposar restriccions que poguessin perjudicar (segons ella) l’economia regional. D’aquell dia van quedar dues instantànies. Una, visual: la imatge d’ambdós presidents navegant en una mar de banderes espanyoles i regionals. La segona, oral: la declaració de Díaz Ayuso “Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya? No és de ningú, perquè és de tots… Tothom utilitza Madrid, tothom passa per aquí. Tractar Madrid com la resta de comunitats seria injust”. Tot un colofó d’aquell “Si s’arruïna Madrid s’arruïna Espanya”, etzibat per Díaz Ayuso al maig, quan es barallava amb el govern central pel retard de la desescalada a Madrid.

Són afirmacions que han aixecat molta polèmica i comentaris, encara més perquè la manca de restriccions a Madrid té efectes epidemiològics, per a la capital, i per a altres territoris, i sobretot els de l'altiplà central. Tanmateix, aquesta visió de la posició i paper de Madrid a Espanya es troba ben arrelada en la història, i les expressions de Díaz Ayuso no fan més que actualitzar d’estil un pensament tradicional.

Tot i que la confirmació constitucional de la capitalitat de Madrid no es produeix fins a la Constitució de 1931 (art. 5), la història és rica en antecedents. Potser el primer document institucional que ho il·lustra de forma més clara són les actes de la comissió Olózaga del Congrés de Diputats, que el 1850 va discutir les opcions per a l’extensió de la incipient xarxa de ferrocarril a Espanya. Els resultats van fonamentar la primera llei de ferrocarrils de 1855, que calcava el mateix disseny radial implantat pels camins reials al segle XVIII.

En els debats de la comissió van comparèixer il·lustres militars i polítics (combinació habitual en l’època). El 27 d’abril de 1850, el general Manuel de Mazarredo, que havia estat ministre de la Guerra, defensava que les línies de ferrocarril havien d’originar-se a Madrid perquè “Madrid no és productor, però Madrid es troba en possessió de la capitalitat; i sense grans trastorns públics no es podria tocar aquest fet..." "Que compensi, doncs, la resta d’Espanya a la seva capital el gran avantatge de no ser sotmesa per aquesta capital". Encara el mateix dia, el brigadier de cavalleria Senén de Buenaga afegia: “Madrid de l’any [180]8 no és el de l’any [18]50; des d’aquella època, apagades en gran part les antipaties provincials, centralitzat el poder, variades completament les Constitucions polítiques que han donat nous aliments i vigor al cos de l’Estat, la Cort ha guanyat visiblement en importància, i és i serà, per molt temps, si més no, el punt polític estratègic”. I a la condició de punt polític hi ha afegit la d’econòmic.

La continuïtat històrica de Mazarredo - De Buenaga - Díaz Ayuso és palpable. Els qui s’han escandalitzat o n’han fet comentaris jocosos no han copsat prou bé el gran suport social que aquesta visió té, més enllà de Madrid, en moltes altres zones d’Espanya. Això, sobretot, per dos motius. Primer, des del punt de vista sociopolític, perquè està molt estesa la concepció que Madrid (identificat amb l’Estat) és el garant de l’ordre i el concert a Espanya, tot evitant el desordre institucional i l’anarquia territorial. Aquesta és la raó, per cert, que ens embotissin de militars a les rodes de premsa de la primavera. És el paper de la capital en un model de construcció nacional que copia el francès; i per això cal una capital forta i sòlida, que pugui exercir el paper d’àncora i suport de la nació, a diferència dels districtes federals comuns en els països políticament descentralitzats.

Per un altre cantó, més des de la quotidianitat, Madrid és per a molts espanyols el rebedor i aparador de la casa. Allò que tothom veu primer, i que condiciona la impressió de la resta de la llar. És freqüent trobar persones indulgents amb el govern municipal amb l'estat del seu carrer, si el carrer major o la plaça major estan cuidats i arreglats, perquè es perceben com a propis. Si s’escala la percepció a nivell nació s’entén millor l’al·legoria.

Els experts en senyals de fum en la llunyania especulen amb l’efecte futur de posicions creixentment crítiques amb els efectes territorial de la macrocefàlia de Madrid, com les del president Ximo Puig al País Valencià. Tanmateix, la dada més rellevant per al cas és una de les principals demandes dels representants de l’Espanya buidada: la millora de connexions amb Madrid. Té la seva lògica, esclar.