Corredor Mediterrani: ara sí, hem fet el cim!
Això de saber que un article et sortirà publicat entre els dies del calendari que commemoren la Constitució Espanyola (6-D) i la Immaculada Concepció (8-D) té un no sé què especial, que et fa com sentir obligat a estar a l’altura. Per això he vençut una certa reticència a parlar del Corredor Mediterrani en aquestes pàgines (no n’he fet cap columna des que vaig començar la col·laboració al març; tot just un breu apunt oportunista al setembre, 'Fer-se un Blanco'). I és que crec que tenim motius sobrats per demanar que el dia 4 de desembre, d'ara endavant, es commemori el triomf indiscutible i irreversible del Corredor Mediterrani (CorMed). Tindríem una setmana fantàstica! I hi ha motius de sobres...
Però abans d’anar-hi directe, els explicaré breument una història del 1850. Llavors es debatia a la comissió Olózaga, del Congrés de Diputats, sobre la conveniència o no de legislar prioritats ferroviàries (a diferència dels països de l’entorn) i quines haurien de ser en tal cas. Una majoria aclaparadora prioritzava el radialisme borbònic, que vertebrava la ‘nació’, perquè articular l’estat consolidava la nació.
En aquest context hi va comparèixer don Santiago Manuel Bertrán de Lis, valencià i exministre d'Hisenda, que proposava prioritzar una gran creu entre Cadis i Irun, i entre València i Lisboa, en tots dos casos passant per Madrid (podeu trobar més detalls a la pàg. 110 i següents d’'Espanya, capital París'). És la primera aportació que em consta des de la perifèria valenciana a la idea del Madriterrani, fa ja quasi 170 anys. Tanmateix, ara estem davant d’una aportació més definitiva i irreversible, també d’un polític valencià, José Luis Ábalos Meco (PSOE): convertir el Corredor Madriterrani (CorMad) en CorMed. Sí. Ho han llegit bé. Victòria del CorMed de gran magnitud, i més, irreversible, mani qui mani, com tota bona política d’Estat.
Perquè, tot s’ha de dir, aquesta ha estat una obra ben coral. La va començar el ministre José Blanco López (PSOE) el 2010 anunciant que l’Estat es proposava gastar 50.000 M€ en el CorMed, i que havia començat a complir gastant-ne una milionada en les línies d’AVE de viatgers de Madrid a la frontera francesa i de Madrid a València. Molta gent (jo mateix, ho admeto) ens vam quedar perplexos que el ministre considerés inversions estrictament radials com a CorMed.
Això, vist ara en perspectiva, va ser conseqüència de la nostra escassa perspectiva (i no és redundant). Encara no podíem saber que el govern del PP (amb l’impuls dels ministres Ana María Pastor Julián, i després Íñigo Joaquín de la Serna Hernaiz) aconseguiria que la Unió Europea introduís la noció oficial que el CorMed tenia dos ramals: el central (Algesires-Madrid-Saragossa-Barcelona), i el litoral (el d’Aníbal, i August; el de sempre, vaja). I una de les primeres obres finançades amb fons europeus era la unió de les estacions AVE d’Atocha i Chamartín, el que es prefigurava com un gran pas perquè Madrid sigui el nus central del ramal central del Corredor Mediterrani (no se’m maregin encara, que anirem a més). Això deixava clar el caràcter visionari del ministre Blanco López quan qualificava de despesa en CorMed la línia Madrid-Saragossa-Barcelona. Però deixava aïllada i en fals l’argumentació dels diners invertits entre Madrid i València (passatgers).
Per fi s’ha tancat el cercle: el ministre Ábalos Meco acaba d’aconseguir que el consell de ministres del ram de la UE doni suport a la inclusió dins el CorMed dels trams Sagunt-Saragossa i València-Madrid. Ara la transformació en mercaderies d'ample internacional dels trams València-Madrid i Sagunt-Saragossa es podrà finançar amb fons europeus per al CorMed (que no creixen en conseqüència, per cert). És la victòria irrefutable, definitiva, d’un concepte, aquell tan precursor del ministre Blanco, quan ens anunciava les inversions en AVE passatgers Madrid-València com a inversions ja fetes en el CorMed.
En resum: en els darrers anys el CorMed ha aconseguit, primer tenir el ramal litoral, ja vellet i encongidet, clonat en un ramal central. Si és cert que la reproducció és l’imperatiu biològic primari, la victòria fou rotunda quan la UE, per allà el 2016 va instaurar el ramal central del CorMed. I després d’aquest pas, encara provisional, l’apoteosi final: l’extinció del CorMad, derrotat pel CorMed en tota regla, de forma que la línia Madrid-València, principal actiu del Madriterrani, ara passa a ser oficialment Mediterrani i és, per tant, susceptible de rebre fons europeus.
Qui podia ser tan optimista respecte al futur del CorMed... amb aquesta expansió tan brutal, digna dels episodis de conquesta dels seus pares fundadors, Aníbal i August. I ja veuen, la clau era només una cosa tan senzilla com convertir Madrid en el veritable nus central del CorMed. Fet. Gaudim, doncs, que ens ho hem guanyat a pols.