Conflictes internacionals i, tanmateix, intraestatals

EconomistaQuan sentim ‘conflicte internacional’ ho associem a conflictes entre estats, en els quals és habitual que als ciutadans dels estats contraris no se’ls apliquin les regles jurídiques ni les garanties que s’apliquen als ciutadans del propi estat. Això succeeix perquè l’empatia (que sustenta la noció de protecció recíproca) és molt més gran amb els membres del propi grup territorial que amb els del grup extern, l’exogrup. Així s’explica que persones que s’escandalitzarien si es vulneressin els drets dels seus conciutadans siguin molt tolerants quan es vulneren els drets dels extraestatals. ¿Recorden Timothy McVeigh, terrorista supremacista dels EUA que va posar una bomba en una oficina federal d’Oklahoma City que va matar 168 persones? McVeigh fou condemnat a mort i executat, en un procés judicial en què es van respectar de manera escrupolosa els seus drets. Molt diferent del tracte rebut pels presos a Guantánamo, privats de les garanties jurídiques pròpies d’un estat de dret.

Però les coses poden ser més complexes. També als EUA, durant la II Guerra Mundial, desenes de milers de ciutadans estatunidencs d’origen japonès (i, en menor quantitat, italià i alemany) van ser reclosos en camps de concentració sense haver comès cap delicte. Tot i ser ciutadans dels EUA, les institucions van considerar que la seva lleialtat nacional era dubtosa. Els van tractar com a exonacionals, menyspreant les garanties i drets reservats als ciutadans, no ja del propi estat (ells ho eren) sinó del propi grup nacional. És a dir, un tracte propi d’un conflicte entre diferents grups nacionals dins un mateix estat.

Més a prop tenim el cas -més dramàtic- d’Algèria. A mitjans del segle XX era un territori constitucionalment integrat en la República Francesa, mencionat com a tal en el Tractat de Roma, constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea. Els habitants d’Algèria tenien la condició de ciutadans de la República Francesa. Tanmateix, en el conflicte que finalitzà amb la independència es van produir terribles vulneracions dels drets que com a ciutadans assistien, d’acord amb la legislació francesa, els algerians pro independència, i es van censurar nombrosos llibres, pel·lícules, etc. Això suscità només una oposició limitada d’una part de l’esquerra francesa. És un altre exemple de conflicte entre grups nacionals encapsulat dins un estat, en el qual els drets i garanties establerts s’apliquen de forma molt diferent entre ciutadans, segons pertinença a grups nacionals.

És obvi que aquelles situacions als EUA i Algèria no són comparables, per sort, al conflicte català. I també que a Espanya s’ha estès una onada repressiva contra tot allò que les institucions estatals veuen com impugnació de l’ordre institucional, en un estat de matriu autoritària on la llei s’usa per defensar l’estat del ciutadà, i no a l’inrevés. Amb tot, la noció de conflictes internacionals i també intraestatals ajuda a entendre millor coses que passen ara a Catalunya: ciutadans d’un 'estat de dret’ privats de les garanties i drets que el marc legal disposa quan es dona una situació de conflicte entre diferents grups nacionals. En el capítol dos d’'Anatomia d’un desengany' documentava i analitzava evidència empírica que mostra que una majoria rellevant d’‘espanyols’ perceben els ‘catalans’ com a grup territorial diferent, i els tracten com a tal. Això, sense poder reconèixer-ho institucionalment, puix posaria en fallida el model espanyol de construcció nacional, tributari del francès. D’ací l'"¡A por ellos!", lema de suport a la selecció ‘nacional’ de futbol amb què s’animava els policies que marxaven sobre Catalunya al setembre. O el titulars “Enfrontaments per unes creus grogues” per informar de les recents agressions físiques d’elements ultradretans a ciutadans que exercien la llibertat d’expressió.

Som en un conflicte entre grups nacionals encapsulat dins un estat. D’ací la naturalitat amb què es vulneren drets i garanties jurídiques de molts dirigents polítics catalans –en presó o a l’exili–, i de tants ciutadans que han estat imputats per suposats delictes d’odi, mentre que actituds molt més lesives d’altres ciutadans espanyols que són també ‘connacionals’ es prodiguen sense problema. Calen exemples? I també ajuda a entendre per què una vulneració tan evident de drets i garanties ha aixecat tan poca contestació (tot i honroses excepcions) fora de Catalunya, on prop del 70% de la població hi dona suport (per només entre el 20% i el 25% a Catalunya). No ha d’estranyar, doncs, que mentre molts catalans veuen una fallida de la democràcia, aquesta sigui una percepció marginal fora de Catalunya. L’empatia es reserva per als integrants del propi grup nacional. També tenen molt d'interès les inferències derivables del fet que entre el 20% i el 25% dels residents a Catalunya donin suport a la privació de drets dels seus conciutadans. Caldrà tornar-hi.