Any nou, inconsistències velles

L’inici de desembre es va animar amb la discussió sobre la despesa sanitària pública. A partir de les dades que diuen que el 2017 la despesa en sanitat de la Generalitat va ser equivalent al 4,6% del PIB català mentre que en el conjunt d’Espanya va ser el 5,5% del PIB, es denunciava el contingut antisocial de la política del Govern. Aquí ja vam adreçar que aquesta deducció era conseqüència o (1) de la ignorància sobre com funciona el finançament dels serveis públics a les comunitats autònomes de règim comú o (2) de la hipocresia.

Avui ampliem l'anàlisi als tres capítols singulars més importants de les polítiques socials gestionades per les comunitats autònomes: a més de sanitat, educació i dependència. En tots aquests àmbits la depesa pública a Catalunya és inferior a la de la resta d’Espanya (per comparar com cal, són pertinents les dades per a Espanya sense Catalunya). Així, a Catalunya el 2017 es va gastar el 4,6% del PIB en sanitat, pel 5,7% a la resta d’Espanya. En educació, segons un informe de la Fundació Bofill, la tardor de 2018 a Catalunya es gastava el 3,9% del PIB, pel 4,5% a la resta d’Espanya. Finalment, segons un informe del Círculo Empresarial de Atención a las Personas, en dependència la Generalitat de Catalunya gastava el 0,47% del PIB, mentre que a la resta d’Espanya s'hi dedicava el 0,56% del PIB.

Quant més hauria d’haver gastat la Generalitat el 2017 per tenir la mateixa ràtio respecte al PIB que la resta d’Espanya? Doncs 2,4 milers de milions (MM, a partir d'ara) en sanitat, 1,4 MM en educació i 190 milions en dependència. En total, quasi 4 MM d’euros. Com es poden obtenir?

Primer, recordem –com a tribut obligat a l’unionisme més recalcitrant– que suprimint la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i l’activitat exterior de la Generalitat es podrien obtenir uns 250 milions. Massa poc per a un objectiu tan exigent com gastar igual que la resta en % del PIB.

Anem, doncs, al moll de l’os. La Generalitat, com totes les comunitats autònomes de règim comú, té uns ingressos molt dependents del legislatiu estatal i les transferències de l’Estat, sobretot en impostos participats. Així, dels 24,1 MM d’ingressos no financers de la Generalitat el 2017, una mica més de 20 MM van procedir de transferències estatals (entorn del 85% del total). Una part d’aquestes transferències finança competències específiques de la Generalitat, com seguretat ciutadana, administració penitenciaria i mitjans de justícia. Per a la resta de competències, les homogènies de les comunitats de règim comú, la Generalitat va rebre 17,7 MM. Sanitat i educació són, per molt, els dos grans capítols de despesa. Això implica que per al finançament de les competències homogènies, Catalunya rebia un 8% del PIB, mentre que en conjunt, la resta de comunitats de règim comú van rebre un 10,1% del PIB. Què hauria passat si Catalunya hagués rebut el 10,1% del PIB? Haurien arribat 4,6 MM addicionals (no s'inclou aquí la referència a PIB de competències singulars). O sia, es podria gastar el mateix que a la resta de comunitats autònomes en sanitat, educació i dependència en termes de PIB, i encara sobrarien 600 milions (és així perquè la recaptació per imposició pròpia és més alta a Catalunya que la mitjana a Espanya).

Si es fes això ens hauríem aproximat (només molt parcialment) als sistemes forals (en resultats, no en model). Tanmateix, els que més sovint qüestionen la política social per la despesa en termes de PIB a Catalunya s’oposen radicalment no ja a la independència sinó també al finançament de serveis públics per PIB, perquè reduiria les transferències territorials i seria menys solidari. D’ací la hipocresia. En què quedem?

És clar que hi ha un altra forma d’obtenir aquests 4 MM per igualar la despesa social en % del PIB a la de la resta d’Espanya: duplicar els impostos que pot legislar el Parlament. Els principals, per ordre de recaptació: transmissions patrimonials, patrimoni, successions i donacions, actes jurídics documentats i, molt més lluny, particularitats autonòmiques de l’IRPF, que ara generen uns 4 MM. Ingressar dos punts del PIB duplicant aquests impostos, en els quals Catalunya ja és en la banda superior a Espanya, podria tenir efectes secundaris no menors. Ara, si algú proposés duplicar-los per tenir la despesa social com la resta d’Espanya no seria objectable d’hipocresia. La consistència sempre és lloable en política pública.

Postdata. Es pot sostenir que un sistema solidari no pot prendre el PIB com a referència de la despesa social, sinó la despesa per habitant, tot incloent-hi les comunitats forals. És pertinent, si s’hi afegeix la consideració de les diferències en cost de la vida. Això hauria suposat el 2017 una transferència addicional a la Generalitat d'entre 2,5 i 3 MM (els estalvio aquí els càlculs).