Per què calen respostes agressives

La crisi global que ens afecta no té precedents. D’una setmana a la següent, sectors sencers de l’economia han hagut d’aturar-se a causa de les mesures de distanciament social necessàries per reduir la velocitat de contagi del Covid-19. Milions de treballadors i empreses han deixat de produir. L’impacte directe d’aquesta aturada es mesura en el valor afegit de la feina i la producció d’aquests treballadors i empreses. Així doncs, si les mesures de contenció duren un mes, l’impacte més petit que podem esperar en el PIB és la pèrdua d’una dotzena part del valor afegit durant un any dels productes i serveis dels sectors aturats (per exemple, el sector hoteler). De fet, fins i tot això podria ser excessiu: si el que un deixa de consumir avui, com ara una visita al dentista, ho consumeix acceleradament d’aquí un mes, part de les transaccions perdudes durant el mes d’aïllament es recuperarien el mes següent si el dentista amplia horaris. Aquesta visió naïf sembla suggerir que els costos no serien prou grans per justificar les intervencions gegantines que s’estan proposant i implementant.

Per desgràcia, aquesta visió pot ser terriblement equivocada per diverses raons. La primera i més òbvia és que el funcionament d’una part important de l’economia no es pot posar al congelador durant un mes i esperar que això no afecti la resta. Si una part important de les famílies del país no reben ingressos, són incapaces de fer front a pagaments. I el mateix passa amb les empreses. Això és més greu com menys estalvis tenen famílies i empreses: exactament la situació que teníem al rebre aquest impacte. Dit d’una altra manera, és possible que un banc pugui posar a teletreballar el 90% de la plantilla i, per tant, que l’impacte directe del confinament sigui baix. Però si el 50% de famílies i empreses deixen de retornar diners de crèdits contrets simultàniament, el col·lapse del banc és inevitable, amb teletreball o sense.

La segona raó és que l’activitat econòmica està subjecta a moltes friccions. És més senzill augmentar l’activitat d’una empresa que funciona que no pas crear-ne una de nova. A causa de la manca d’estalvis i al pes del deute, el confinament pot fer que moltes empreses petites i mitjanes hagin de tancar del tot. Si això passa, costarà arrancar un cop passi el confinament: no és el mateix pitjar l’accelerador d’un cotxe que està en marxa que haver de construir un cotxe nou.

La tercera raó, i potser la més important, és que l’aturada deguda al confinament probablement durarà forca més del que està previst ara mateix. Si hem de jutjar pel cas xinès, després de quatre dies sense absolutament cap contagi local, es comencen a plantejar el retorn de nens a les escoles en les províncies més allunyades de l’epicentre. L’activitat econòmica encara està molt lluny de tornar a la normalitat en tot el país, en part perquè el transport de persones continua sent molt limitat. Aquí encara estem en un període d’increment de contagis, i la manca de capacitat per fer tests fa que mesures més precises com les que s’han pres a Corea del Sud no siguin possible. Per tant, encara farem front a llargues setmanes de confinament i a un futur incert quan el confinament es pugui començar a relaxar. Les conseqüències econòmiques (i per descomptat, les humanes!) creixen exponencialment amb el període de confinament. Una família pot tenir estalvis, o pot reduir el consum, per superar un mes sense ingressos. Però segurament no un trimestre. El mateix passa amb les empreses.

Finalment, cal vetllar pel sector financer, malgrat que no sigui particularment popular. Per dues raons importants. Primer, durant la crisi voldríem que empreses i famílies puguin accedir al crèdit que faci falta per superar el període sense ingressos. Segon, un sector financer dèbil actua com un llast: si els bancs són incapaços d’estendre crèdit per la debilitat de la seva posició, moltes empreses potencials ni es crearan ni expandiran producció un cop se superi la situació mèdica. Exactament el que no necessitem si volem una recuperació ràpida.

És des d’aquest punt de vista que cal entendre totes les mesures que s’estan proposant, i la magnitud ingent dels programes d’intervenció dels diferents governs. Cal evitar, en la mesura del possible, que aquest xoc tingui conseqüències irreparables: evitar que empreses hagin de tancar del tot, evitar que famílies perdin la llar on viuen perquè no poden fer front a hipoteques o lloguers. Òbviament això implica un augment de deute agregat immens, que haurà en molts casos d’anar a parar al balanç públic. Tots, per tant, serem mes pobres. Però és evident que una intervenció tímida només pot voler dir un impacte més fort, una recuperació més lenta i per tant un cost social molt més elevat.