Europa, desperta't!
Europa va com somnàmbula cap a la seva aniquilació, i cal que el poble europeu es desperti abans que sigui massa tard. Si no ho fa, la Unió Europea acabarà igual que la Unió Soviètica el 1991. Ni els nostres líders ni la ciutadania ordinària sembla que comprenguin que estem vivint un moment revolucionari, que l'espectre de possibilitats és molt ampli, i que, per tant, el resultat final és molt incert.
Acostumem a donar per fet que el futur s'assemblarà més o menys al present, però no sempre és així. En una vida llarga i agitada, he presenciat molts períodes del que anomeno 'desequilibri radical'. Avui vivim un d'aquests períodes.
El pròxim punt d'inflexió seran les eleccions al Parlament Europeu el maig del 2019. Per desgràcia, les forces antieuropees tindran un avantatge competitiu a les urnes. Això es deu a diverses raons, entre les quals l'obsolet sistema de partits vigent en la majoria dels països europeus, la impossibilitat pràctica de modificar els tractats i la falta d'eines legals per disciplinar els estats membres que infringeixin els principis fundacionals de la UE.
L'antiquat sistema de partits posa obstacles als que volen preservar els valors fundacionals de la UE, però ajuda els que volen reemplaçar-los per alguna cosa radicalment diferent. Els sistemes de partits dins de cada país reflecteixen les divisions que eren importants als segles XIX i XX, com ara el conflicte entre el capital i la mà d'obra. Però avui la divisòria que més importa és entre les forces pro i antieuropees.
El país dominant de la UE és Alemanya, i l'aliança política dominant a Alemanya –entre la Unió Democratacristiana (CDU) i la bavaresa Unió Social Cristiana (CSU)– s'ha fet insostenible. L'aliança funcionava mentre a Baviera no hi hagués un partit significatiu a la dreta de la CSU. Això va canviar amb l'ascens de l'extremista Alternativa per a Alemanya (AfD). En les eleccions del setembre, la CSU va obtenir el pitjor resultat en més de sis dècades, i AfD va aconseguir entrar per primera vegada al Parlament bavarès. L'ascens d'AfD va eliminar la 'raison d'être' de l'aliança CDU-CSU. Però la ruptura d'aquesta aliança obligaria a convocar noves eleccions, una cosa que ni Alemanya ni Europa es poden permetre. Ara per ara, l'actual coalició governant no pot ser tan fermament proeuropea com seria si AfD no formés part del panorama de partits.
La situació no és, ni de bon tros, desesperada. El partit alemany Els Verds, que avui és l'únic decididament proeuropeu del país, segueix pujant a les enquestes d'opinió, mentre que AfD sembla haver arribat al seu cim (excepte a l'ex Alemanya de l'Est). Però els votants de CDU/CSU ara estan representats per un partit que té un compromís amb els valors europeus ambivalent.
Al Regne Unit també hi ha una estructura de partits antiquada que impedeix una adequada expressió de la voluntat popular. Mentre els partits Laborista i Conservador estan internament dividits, els seus respectius líders, Jeremy Corbyn i Theresa May, estan tan decidits a complir amb el Brexit que van acordar cooperar per aconseguir-ho. La situació és tan complicada que la majoria dels britànics només volen que s'acabi com sigui tot, i la població comença a adonar-se de les terribles conseqüències del Brexit.
Itàlia està en un compromís similar. El 2017 la UE va cometre un error fatal imposant de manera estricta l'Acord de Dublín, que és inequitatiu amb els països per on arriben els migrants a la UE (com és el cas d'Itàlia). Això va provocar, el 2018, que l'electorat italià (predominantment europeista i favorable a la immigració) donés el seu suport a la Lliga (un partit antieuropeu) i al Moviment Cinc Estrelles. L'abans dominant Partit Democràtic està sumit en el caos, i la important franja de l'electorat que segueix sent proeuropea no té un partit al qual votar. Però hi ha en marxa un intent d'organitzar una llista unida proeuropea. Un reordenament similar dels sistemes de partits s'està donant a França, Polònia, Suècia i probablement en altres països.
Pel que fa a les aliances supranacionals, la situació és encara pitjor. Els partits nacionals almenys tenen arrels històriques, però les aliances supranacionals obeeixen exclusivament als interessos de les direccions dels partits. Aquesta crítica s'aplica sobretot al Partit Popular Europeu (PPE), que té una falta gairebé total de principis, com revela el fet que estigui disposat a seguir acceptant a les seves files al partit Fidesz del primer ministre hongarès Viktor Orbán, per conservar la majoria i controlar l'assignació dels llocs més alts a la UE. En comparació, les forces antieuropees en surten ben parades, perquè almenys tenen alguns principis, encara que siguin detestables.
És difícil veure de quina manera els partits proeuropeus podrien sortir victoriosos de les eleccions del maig si no posen els interessos d'Europa per sobre dels propis. És possible encara defensar que es preservi la UE per poder reinventar-la de soca-rel. Però per a això cal un canvi d'actitud a la UE. La direcció actual s'assembla al politburó de la Unió Soviètica al moment del seu enfonsament, que seguia emetent ucasos com si encara signifiquessin alguna cosa.
El primer pas per defensar Europa dels seus enemics (interns i externs) és reconèixer la magnitud de l'amenaça que plantegen. El segon és despertar la dorment majoria proeuropea i mobilitzar-la en defensa dels valors fundacionals de la UE. Altrament, el somni d'una Europa unida pot convertir-se en el malson del segle XXI.
Copyright Project Syndicate
